4 Nikko-Shirane (日光白根山), la millor excursió de totes

Aquesta és la meva excursió preferida de totes les que he fet al Japó, tant de les 100 muntanyes com de les que no ho són. La vam fer només la Hanako i jo. Nikko-Shirane és una muntanya entre les prefectures de Gunma i Tochigi, amb un costat de la muntanya a cada lloc. Es pot accedir des de diferents punts d’inici, nosaltres ho vam fer des de Gunma, on hi ha un ressort d’esquí (Marunuma Kogen Ski resort, 丸沼高原スキー場).

Hi vam anar a principis d’octubre del 2020, quan encara no hi havia neu, però vam veure gent esquiant sobre la gespa. L’excursió és d’un dia però vam arribar el dia abans, el divendres 2 d’octubre, per trobar lloc a l’aparcament i poder començar aviat. A prop del ressort hi ha una àrea on tot són hostals, que és molt convenient per començar qualsevol activitat molt d’hora.

Nosaltres ens vam allotjar a Pumori Lodge (ペンションプモリ), un hostal molt acollidor i amb un menjar excel·lent. Les habitacions són senzilles, amb llits convencionals. El que és el lavabo és compartit, i tenen un ofuro (bany calent).

El dia de l’excursió vam agafar el telefèric a Marunuma Kogen, i al arribar al destí vam començar el camí, que al principi és bastant gradual per dintre del bosc. Aquell dia hi havia molta gent i vam tenir que modular el ritme perquè hi havia grups bastant grans.

Un cop es supera la línia dels arbres es comença un camí més de grava, però també s’obren les vistes, que són impressionats, i es podien apreciar els primers colors tardorencs.

En aquesta part del camí hi ha la pujada amb més inclinació, i un cop s’arriba a una zona més plana, encara queda una altre pujada fins arribar a la zona del pic. Aquesta és també inclinada, però curta. Cap d’elles és tècnica i només requereixen d’un nivell físic normal.

Des de aquesta zona ja es poden apreciar millor les muntanyes de l’entorn, i l’escenari amb colors groguencs i vermellosos de principis de tardor. Aquest paisatge és una de les raons que fan que sigui la meva excursió preferida.

Com he dit abans, era un dia amb molta gent a la muntanya i quan vam arribar al cim hi havia una cua molt llarga, com es pot veure en algunes de les fotos. Vam decidir fer una pausa per dinar, a veure si al cap d’una estona hi havia menys gent. Però no va canviar gaire, així que vam desistir de fer el cim. Entre altres coses perquè YAMAP compte com fet qualsevol cim si estàs 200m a la rodona, i nosaltres estàvem a uns 40m.

Des del lloc on vam fer el dinar hi havia unes grans vistes. Es podia veure el mont Nantai, una altre de les 100 muntanyes, i un llac d’un color verdós, molt guapo. Desprès de gaudir de les vistes vam iniciar el descens cap al llac que es Goshikinuma (五色沼, llac dels cinc colors, literalment). És una baixada bastant inclinada, però no gaire llarga. Un cop s’ha completat, es una passejada molt gradual cap al llac.

Al llac vam fer una altre pausa llarga, per fer un mos i gaudir de les vistes del llac, molt bucòlic i amb colors tardorencs de to vermellós pel voltant.

Desprès del descans al voltant del llac vam continuar l’excursió, ara ja iniciant el camí de tornada a la zona del telefèric. Per això hi ha una petita pujada que porta a un dels llocs més impressionats que he vist a les muntanyes japoneses: l’estany de Midagaike (弥陀ヶ池).

Val la pena fer un passeig pel camí de fusta que rodeja l’estany, és un paisatge excepcional i dona peu a fotos molt guapes, a més de que es pot veure Nikko-Shirane des de una altre perspectiva.

A Midagaike, de fet, es pot continuar cap a un altre punt d’inici (o final) per fer Nikko-Shirane, anomenat Suganuma trailhead (菅沼登山口). Es triga una 1h30m, temps de mapa, i hi ha un pàrquing i una parada d’autobús. No vam agafar aquest camí, així que no conec els detalls del bus, però s’hauria de poder trobar fàcilment a internet.

Vam seguir el nostre camí de tornada cap a Marunuma, que ara és gairebé tot de baixada. La pèrdua d’elevació en aquest tram concret és de uns 300m. No la recordo gaire inclinada, va ser un descens convencional. Aquesta part de la muntanya és un bosc amb tocs de pel·lícula de l’estudi Ghibli, tipus princesa Mononoke. Molt agradable de caminar.

Abans d’arribar a Marunuma hi ha una petita pujada, i d’allà ja s’arriba a l’estació del telefèric, on és possible fer un descans, prendre’s un gelat i anar al lavabo. La darrera sortida és a les 16.00, i vam arribar abans de les 15.00, així que hi ha ver temps per un descans abans d’agafar el telefèric, que passa cada 15 minuts.

A l’arribar a baix vam anar a un onsen que hi al costat de l’estació del telefèric: Zazen Hot Spring (座禅温泉). És petit i molt bàsic, però et permet refrescar-te i rentar-te abans de la tornada cap a casa.

A dia d’avui (maig 2025) aquesta és la meva excursió preferida de totes les que he fet a Japó, hi ja porto gairebé 200. Tot i que estrictament parlant no vam fer el cim, així que això va quedar pendent per una altre ocasió.

I la ocasió va arribar 3 anys després, al gener de 2024. Va ser una excursió hivernal organitzada per una empresa anomenada Kanto Adventures, amb qui ja havia fet altres excursions abans.

L’activitat és va fer en un dia, des de Tokio, sortint molt aviat i arribant a Marunuma Kogen cap ales 10 del matí. Allà vam agafar el telefèric per pujar al punt d’inici.

La pujada va ser la mateixa que a l’excursió de l’octubre del 2020, tot i que no vam baixar al llac i la tornada va ser pel mateix camí. Aquest cop hi havia poca gent, només vam veure un altre grup de 4 persones (nosaltres érem 9). La majoria de la gent anava a esquiar, i estava realment ple quan vam agafar el telefèric.

El dia era bo i el cel estava molt clar. Feia fred però al poc de començar a pujar va caler ajustar la indumentària, per treure’ns una capa. Al arribar a la zona just per sobre dels arbres vam fer la pausa per menjar quelcom, i allà, més exposats, vam tenir que posar-nos la jaqueta impermeable (no sé ven bé com traduir hard-shell jacket, la veritat), perquè malgrat el cel clar feia molt vent. La pausa va ser curta degut al vent i a que teníem que acabar l’excursió abans del darrer telefèric.

Desprès de la pausa finalment vam arribar al cim, i aquest cop si que el vaig fer!

Amb la neu la pujada cap al cim és més fàcil que quan no n’hi ha, tot i que encara hi havia zones rocoses amb poca neu, prop del cim, i era difícil caminar amb els grampons.

Les vistes des d’allà eren esplèndides, com es pot veure a les fotos. Nantai no estava gaire nevat, però els Alps del Nord (Kita-Alps, 北アルプス) si que estaven coberts de neu i es veien molt bé en un dia tan clar com aquell 14 de gener del 2024.

Desprès de treure varies fotos vam començar el descens, que va ser relativament ràpid, en poc més d’una hora ja estàvem a la porta Torii (鳥居) que hi ha a l’estació de dalt de Marunuma. Aquesta porta és l’entrada al santuari Futaarasan (二荒山神社), que està una mica més amunt de la l’estació.

El grup va arribar en diferents tongades, un cop reagrupats vam agafar el telefèric per tornar a la l’estació de baix de Marunuma. El onsen a prop del ressort, Zazen Hot Spring (座禅温泉), estava molt ple i vam anar a un altre que hi havia per la zona, però no recordo el nom….