6 Aizu-Komagatake (会津駒ヶ岳), enxampats per la neu

Aquesta excursió es va fer el 25 d’octubre de 2020, durant la pandèmia del covid19, però a Japó mai vam estar confinats i es podia viatjar pel país. De fet, el govern japonès va iniciar un programa anomenat go to travel per incentivar el turisme intern (et donaven bons de descompte per allotjament i menjar a restaurants).

Duració estimada	7h15
Duració real	5h52m
Distancia	9.1km
Guany d’elevació	1083m
Guany acumulat	1120m
Pèrdua acumulada	1083m
Alçada	2133m
Inici	Takizawa trailhead (会津駒ヶ岳)
Final	Takizawa trailhead (会津駒ヶ岳)

---

Aquesta és la ruta recomanada a YAMAP: 駒ヶ岳登山口〜会津駒ヶ岳〜中門岳 往復コース

La ruta inclou dos pics, Aizu i Nakamondake (中門岳), però aquest segon no el vam fer degut a les condicions meteorològiques.

---

Era la tardor i l’objectiu era fer el cim i gaudir dels colors tardorencs, cosa que vam aconseguir parcialment. Però també volíem veure la muntanya tal com es veu a la foto de sota, i això ja no va ser possible.

La raó es que a voltant de mig ascens ens va enganxar una turmenta de neu, i el camí i la resta de la muntanya van quedar ven emblanquinat. Malgrat que Aizu-Koma està a la prefectura de Fukushima, molt més al nord que a Tokio, no s’esperava neu a finals d’octubre  a muntanes de poc més de 2000 metres.

El grup era de 4 japonesos i jo mateix. El dissabte 25 vam sortir de Tokio, en un cotxe llogat, fins a un ryokan a prop del punt d’inici de la muntanya. Aquest allotjament es deia Ozenno Inn, un ryokan molt còmode, amb onsen i sopar inclòs.

A prop de l’inici hi ha un pàrquing, però s’omple ràpid així que millor arribar-hi d’hora (en el nostre cas, cap a les 7 del matí, però es aconsellable arribar-hi abans, quedaven un o dos llocs quan vam arribar). El primer que es veu al començar l’activitat es una escala que et porta al camí, i a partir d’allà ja es comença la pujada. Al principi el camí és fàcil, i ja es veuen els primers colors de tardor.

Al cap d’una estona ja vam començar a veure una mica de neu als voltants del camí, i a mesura que anàvem pujant, cada cop hi havia més neu, fins que va començar la nevada que ja va deixar-ho tot cobert de neu. Hi ha un moment, on comencen els aiguamolls, que hi ha un camí de fusta. No es poden utilitzar cadenes o grampons degut a que es un parc nacional i està protegit. Tampoc en teníem, la predicció del temps no deia res de neu.

Es va decidir seguir endavant, tot i que cada cop feia més fred, però per aquesta situació  si que tots teníem la roba adient. Quan s’arriba als aiguamolls el camí es molt més gradual, tot i que la neu feia que anéssim més en compte, i per tant, més lents.

Al arribar a la zona dels aiguamolls vam veure un refugi (駒の小屋), I vam intentar entrar per estar una mica resguardats mentre fèiem una pausa per descansar i menjar quelcom, però ens van dir que no hi podíem estar. Van tenir molt poca empatia, la veritat, amb aquell temps només buscàvem una mica d’aixopluc.

Des de el refugi al cim d’Aizu-Koma eren uns 20 minuts, per tant es va decidir continuar endavant i fer el cim. Es va descartar seguir cap al segon pic de la muntanya, Nakamondake (中門岳). El camí segueix sent de fusta, per protegir els aiguamolls, així que el ritme seguia sent lent. L’últim tram es més pronunciat però és molt curt. Al cim ens vam fer la foto de rigor i immediatament es va començar la baixada.

La experiència va estar bé però una mica decebedora perquè s’esperava gaudir dels verds de la muntanya, però ens vam trobar una altre cosa.

Vam anar fent cap a baix, poc a poc i sense presses, fins que ja es va deixar enrere la part nevada i a l’últim tram vam gaudir una altre cop dels colors tardorencs.  Desprès de moltes pauses per fer fotos (els colors eren impressionants) vam arribar al pàrquing i d’allà cap un onsen local (no recordo quin era, però n’hi havia bastants i són fàcils de trobar) i desprès a fer un dinar abans del retorn cap a Tokio, que és un autèntic dolor de queixal en dissabte o diumenge. És millor anar en tren a alguna ciutat propera a la muntanya i llogar el cotxe allà, així t’estalvies l’embús de transit a l’entrada de la ciutat.

En fi, que aquesta és una de les muntanyes que vull tornar a fer algun dia, per veure-la com m’esperava veure-la quan es va planificar aquesta excursió.