24 Tsukuba (筑波山), excursió fàcil des de Tòquio

Com ja vaig comentar aquí, Tsukuba va ser la primera de les cent muntanyes que vaig fer, però no n’era conscient del seu significat en aquell moment. Com que és una de les més senzilles i la més fàcil d’accedir-hi des de Tòquio, vaig decidir fer-la un altre cop per tenir-la registrada a Yamap i, aquesta vegada, amb consciència del que representava (igual que Daibosatsu). També és la de menys alçada de les 100 muntanyes, amb 877 m. Aquesta excursió va ser el 4 de desembre de 2021.

Dades tècniques de l’ascens a Tsukuba

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟢 Baixa
Duració estimada	3h52m
Duració real	3h57m
Distancia	3.7km
Guany d’elevació	654m
Guany acumulat	670m
Pèrdua acumulada	100m
Alçada	877m
Inici	Tsukubasan Jinja Shrine Iriguchi (筑波山神社入口)
Final	Tsukubasan Jinja Shrine Iriguchi (筑波山神社入口)

---

la ruta model a YAMAP és aquesta: https://yamap.com/model-courses/94128

I les estadístiques de l’activat:

---

Com arribar al mont Tsukuba des de Tòquio

Per arribar al mont Tsukuba des de Tòquio s’ha d’agafar el Tsukuba Express, que surt de l’estació d’Akihabara. El trajecte dura uns 50 minuts i costa ¥1280 (no cal comprar bitllet, es poden utilitzar les targetes PASMO o SUICA). Un cop a l’estació de Tsukuba, cal agafar el bus que porta a la zona de la muntanya. S’ha de sortir per la sortida A4 i anar a la parada #1. El trajecte dura uns 40 minuts, tot i que depèn del trànsit, i costa ¥740.

Un trajecte típic és agafar el Tsukuba Express a Akihabara a les 6.55, arribant a Tsukuba a les 7.45. L’horari del bus varia entre dies laborables i caps de setmana. Normalment n’hi ha un cap a les 8.00, però és millor verificar l’horari exacte en aquest enllaç (enguany és a les 7.55, abans era a les 8.00).

Inici de la ruta: Tsukubasan Shrine i Shirakumobashi Trail

El destí és Tsukubasan Jinja Shrine Iriguchi (筑波山神社入口). Des d’allà es camina fins al santuari de Tsukubasan (筑波山神社). A l’esquerra hi ha el telefèric, i a la dreta el camí per ascendir al cim. Nosaltres vam pujar a peu i vam baixar amb el telefèric (la primera vegada ho vaig fer tot caminant).

Malgrat que ja era desembre, encara es podien apreciar colors tardorencs força intensos.

Ascensió pel Shirakumobashi Trail

A prop del santuari hi ha el punt d’inici, que no és del tot evident: el Shirakumobashi Hiking Trail Starting Point (筑波山 鳥居). A partir d’aquí comença el camí de muntanya pròpiament dit, que és gradualment costerut, amb zones més planes i altres de més rocoses.

Per cert, el grup era força internacional: una japonesa, una tailandesa-xinesa, un portuguès i jo mateix. Una parella d’holandesos amics nostres també van venir, però van pujar amb el telefèric a causa de problemes de genolls d’un d’ells.

El camí continua sense grans dificultats fins que s’arriba a un bon punt per fer un primer descans, on hi ha una mena de refugi anomenat Benkei (en homenatge a un monjo-guerrer molt famós del Japó medieval, conegut per la seva força). Molta gent hi fa un refrigeri, i pot arribar a estar bastant ple.

Benkei-Nanamodori i el component espiritual de la muntanya

Poc després d’aquesta zona de descans s’arriba a un dels punts més curiosos del recorregut: el Benkei-Nanamodori (弁慶七戻り), que es podria traduir com “el lloc on Benkei va haver de tornar enrere set vegades”. Segons la tradició, fins i tot Benkei va dubtar davant d’aquest pas i va haver de recular diverses vegades. Més enllà de la llegenda, aquest tipus de noms són habituals en muntanyes amb component espiritual, i simbolitzen una mena de prova o llindar que el pelegrí ha de superar amb respecte i determinació. És un recordatori que aquestes muntanyes no són només un repte físic, sinó també espiritual.

Després de Benkei-Nanamodori, hi ha un petit sessha (santuari auxiliar) situat sobre una roca, accessible per unes escales de pedra i lleugerament apartat del camí principal.

A partir d’aquí el terreny es torna més rocós, i després ve un tram relativament pla des d’on ja es pot veure el cim de Tsukuba. Hi ha més formacions rocoses similars a Benkei-Nanamodori, i és habitual veure gent fent-se fotos en els forats entre les roques.

Tram final i arribada al cim del mont Tsukuba

El darrer tram és lleugerament més tècnic, amb algun punt on cal utilitzar les mans, però és extremadament fàcil. El cim de Tsukuba sol estar molt ple de gent, ja que s’hi ajunten els excursionistes i la gent que hi arriba amb el telefèric, que es troba a només quinze minuts. És probablement un dels cims més concorreguts de les cent muntanyes. Sovint s’ha de fer cua per fer-se fotos al senyal del cim o als millors punts de vista.

Després de gaudir de les vistes vam intentar fer-nos una foto al senyal del cim, però estava realment ple i vam desistir.

El tram següent és un descens molt suau, amb alguns restaurants i botigues, fins que s’arriba al plateau on hi ha l’estació del telefèric. Allà hi ha bastants llocs on menjar alguna cosa, serveis i petites botigues. Tot i que hi ha molta gent, l’espai és ampli i no hi ha sensació d’aglomeració.

Zona del telefèric i vistes cap a Nikko

Des d’aquesta zona es poden veure les antenes, una mena de marca característica de Tsukuba, ja que es poden distingir des de molt lluny. També hi ha un senyal amb el nom de la muntanya on molta gent es fa fotos, tot i que no és el cim.

Les vistes des d’aquí són molt bones, i en un dia clar es pot veure la zona de Nikko, incloent-hi el mont Nantai.

Descens, onsen i final de l’excursió

Vam decidir baixar amb el telefèric per protegir els genolls i perquè el camí de baixada no és especialment interessant. A l’estació inferior també hi ha llocs on prendre un refrigeri, incloent-hi uns gelats molt bons.

Després de baixar unes escales de pedra s’arriba de nou al santuari, però abans es passa per unes paradetes on es poden comprar fruites i verdures de productors locals. També es poden veure encara alguns colors tardorencs espectaculars.

En acabar vam anar a un onsen proper, anomenat 筑波山温泉 つくば湯. Hi ha diversos hotels amb onsen a la zona, però solen tenir horaris limitats per a no hostes, així que vam haver de buscar una alternativa. Aquest es troba a uns deu minuts a peu.

Quan vam tornar a la parada del bus ja era vespre, i vam tenir una de les millors vistes que he experimentat al Japó: el mont Fuji amb la posta de sol.

Tornar a Tsukuba: una experiència recurrent

Des de llavors he tornat dues vegades més a Tsukuba, sempre al desembre, amb companys de feina. En una d’aquestes ocasions sí que vaig poder fer-me una foto al cim. Portava una samarreta del Barça (pel Messi) perquè havia estat veient el partit Argentina–Holanda del Mundial de Qatar 2022, que al Japó es jugava de matinada. El partit va anar als penals, i els vaig haver d’acabar veient al Tsukuba Express per no perdre l’autobús a l’arribar a l’estació de Tsukuba.