4 Nikko-Shirane (日光白根山), la millor excursió de totes

Aquesta és la meva excursió preferida de totes les que he fet al Japó, tant de les 100 muntanyes com de les que no ho són. La vam fer només la Hanako i jo. Nikko-Shirane és una muntanya entre les prefectures de Gunma i Tochigi, amb un costat de la muntanya a cada lloc. Es pot accedir des de diferents punts d’inici, nosaltres ho vam fer des de Gunma, on hi ha un ressort d’esquí (Marunuma Kogen Ski resort, 丸沼高原スキー場).

Hi vam anar a principis d’octubre del 2020, quan encara no hi havia neu, però vam veure gent esquiant sobre la gespa. L’excursió és d’un dia però vam arribar el dia abans, el divendres 2 d’octubre, per trobar lloc a l’aparcament i poder començar aviat. A prop del ressort hi ha una àrea on tot són hostals, que és molt convenient per començar qualsevol activitat molt d’hora.

Nosaltres ens vam allotjar a Pumori Lodge (ペンションプモリ), un hostal molt acollidor i amb un menjar excel·lent. Les habitacions són senzilles, amb llits convencionals. El lavabo és compartit, i tenen un ofuro (bany calent).

El dia de l’excursió vam agafar el telefèric a Marunuma Kogen, i al arribar al destí vam començar el camí, que al principi és bastant gradual per dintre del bosc. Aquell dia hi havia molta gent i vam tenir que modular el ritme perquè hi havia grups bastant grans.

Un cop es supera la línia dels arbres, el camí esdevé més pedregós, però també s’obren les vistes, que són impressionants, i ja es poden apreciar els primers colors tardorencs.

En aquesta part del recorregut hi ha la pujada amb més inclinació, i un cop s’arriba a una zona més plana, encara queda una altra pujada fins a la zona del pic. Aquesta també és inclinada, però curta. Cap d’elles no és tècnica i només requereixen un nivell físic normal.

Des d’aquesta zona ja es poden apreciar millor les muntanyes de l’entorn i l’escenari tenyit de grocs i vermells propis dels inicis de la tardor. Aquest paisatge és una de les raons per les quals aquesta és la meva excursió preferida.

Com he comentat abans, era un dia amb molta afluència a la muntanya, i quan vam arribar al cim hi havia una cua molt llarga, com es pot veure en algunes fotos. Vam decidir fer una pausa per dinar, a veure si al cap d’una estona hi havia menys gent. Però la situació no va canviar gaire, així que vam desistir de fer el cim. Entre altres coses perquè YAMAP considera assolit qualsevol cim si et trobes dins d’un radi de 200 m, i nosaltres estàvem a uns 40 m.

Des del lloc on vam dinar hi havia unes vistes magnífiques. Es podia veure el mont Nantai, una altra de les 100 muntanyes, i un llac d’un color verdós molt bonic. Després de gaudir de les vistes, vam iniciar el descens cap al llac Goshikinuma (五色沼, ‘llac dels cinc colors’). És una baixada força inclinada, però no gaire llarga. Un cop completada, el camí esdevé molt suau fins al llac.

Allà vam fer una altra pausa llarga per fer un mos i gaudir del paisatge, molt bucòlic i envoltat dels colors vermellosos de la tardor.

Després del descans al voltant del llac, vam continuar l’excursió iniciant el camí de tornada cap a la zona del telefèric. Per arribar-hi, cal fer una petita pujada que porta a un dels indrets més impressionants que he vist a les muntanyes japoneses: l’estany de Midagaike (弥陀ヶ池).

Val molt la pena fer una volta pel camí de fusta que l’envolta. És un paisatge excepcional i permet fer fotos molt boniques, a més de poder veure Nikko-Shirane des d’una altra perspectiva.

Des de Midagaike, de fet, es pot continuar fins a un altre punt d’inici (o final) de la ruta de Nikko-Shirane, anomenat Suganuma trailhead (菅沼登山口). El temps de mapa és d’unes 1 h 30 min, i hi ha un pàrquing i una parada d’autobús. No vam fer aquest camí, així que no conec els detalls del bus, però segur que es poden trobar fàcilment a internet.

Vam continuar el camí de tornada cap a Marunuma, que en aquest tram és gairebé tot de baixada. La pèrdua d’elevació és d’uns 300 m. No la recordo gaire inclinada; va ser un descens convencional. Aquesta part de la muntanya és un bosc amb un aire de pel·lícula de l’estudi Ghibli, tipus La princesa Mononoke. Molt agradable de caminar.

Abans d’arribar a Marunuma hi ha una petita pujada, i d’allà ja s’arriba a l’estació del telefèric, on es pot fer un descans, prendre’s un gelat i anar al lavabo. L’última sortida és a les 16:00, i nosaltres vam arribar abans de les 15:00, així que vam tenir temps per descansar abans d’agafar el telefèric, que passa cada 15 minuts.

Un cop a baix, vam anar a un onsen que hi ha al costat de l’estació del telefèric: Zazen Hot Spring (座禅温泉). És petit i molt bàsic, però et permet refrescar-te i rentar-te abans de tornar cap a casa.

A dia d’avui (maig de 2025), aquesta és la meva excursió preferida de totes les que he fet al Japó, i ja en porto gairebé 200. Tot i que, estrictament parlant, no vam fer el cim, així que això va quedar pendent per a una altra ocasió.

I l’ocasió va arribar 3 anys després, al gener del 2024. Va ser una excursió hivernal organitzada per una empresa anomenada Kanto Adventures, amb qui ja havia fet altres sortides abans.

L’activitat es va fer en un sol dia, sortint molt aviat des de Tòquio i arribant a Marunuma Kogen cap a les 10 del matí. Allà vam agafar el telefèric per pujar al punt d’inici.

La pujada va ser la mateixa que a l’excursió d’octubre del 2020, tot i que aquest cop no vam baixar al llac, i la tornada es va fer pel mateix camí de l’anada. Hi havia molt poca gent: només vam veure un altre grup de quatre persones (nosaltres érem nou). La majoria de la gent anava a esquiar, i la zona estava realment plena quan vam pujar amb el telefèric.

El dia era bo i el cel, molt clar. Feia fred, però al cap de poca estona de començar a pujar vam haver d’ajustar la indumentària i treure’ns una capa. En arribar a la zona just per sobre de la línia d’arbres vam fer una pausa per menjar quelcom. Allà, ja més exposats, ens vam haver de posar la jaqueta exterior impermeable (no sé ben bé com traduir hard-shell jacket, la veritat), perquè malgrat el cel clar, feia molt vent. La pausa va ser curta, pel vent i perquè havíem d’acabar l’excursió abans del darrer telefèric.

Després de la pausa vam continuar fins al cim, i aquest cop sí que el vaig fer!

Amb la neu, la pujada final és més fàcil que sense, tot i que encara hi havia zones rocoses amb poca neu a prop del cim, i era difícil avançar amb els grampons.

Les vistes des del cim eren esplèndides, com es pot veure a les fotos. El mont Nantai no estava gaire nevat, però els Alps del Nord (Kita-Alps, 北アルプス) sí que ho estaven, i es veien perfectament en un dia tan clar com aquell 14 de gener del 2024.

Després de fer unes quantes fotos vam començar el descens, que va ser relativament ràpid. En poc més d’una hora ja estàvem a la porta torii (鳥居) que hi ha a l’estació superior de Marunuma. Aquesta porta marca l’entrada al santuari Futaarasan (二荒山神社), que es troba una mica més amunt de l’estació.

El grup va arribar en diferents tongades i, un cop reagrupats, vam agafar el telefèric per tornar a l’estació de baix de Marunuma. El onsen proper al recinte, Zazen Hot Spring (座禅温泉), estava molt ple, així que vam anar a un altre que hi havia per la zona, però no recordo el nom…