18 Entre roques, boires i crestes: dos dies a l’ombra d’Akadake (赤岳)

Aquesta és una de les excursions més conegudes del Japó, i en aquell moment (Setembre del 2021) va ser la més tècnica que havia fet. El mont Aka (o Aka-dake, 赤岳) forma part d’una cadena de muntanyes volcàniques anomenada Yatsugatake (八ヶ岳連峰), entre les prefectures de Yamanashi i Nagano.

Hi ha una llegenda local que diu que Yatsugatake era antigament la muntanya més alta del Japó, però la deessa del mont Fuji, Konohanasakuya-hime, la va enderrocar per gelosia. Això hauria donat origen als múltiples pics que formen el grup Yatsugatake, del qual Akadake és el més alt. Millor no emprenyar els déus…

---

Aquesta és la fitxa de l’excursió, que es va fer en dos dies:

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Alta
🥵 Exigència física	🟠 Mitjana
Duració estimada	9h38m (1 dia)
Duració real	7h35m (Dia 1) / 6h53m (Dia 2)
Distancia	21.8km
Guany d’elevació	1412m
Guany acumulat	1964m
Pèrdua acumulada	1964m
Alçada	2899m
Inici	Yatsugatake Sanso (八ケ岳山荘)
Final	Yatsugatake Sanso (八ケ岳山荘)

---

Aquesta és la ruta model a YAMAP: https://yamap.com/model-courses/132

I les estadístiques de l’activitat:

---

Per arribar al punt d’inici cal agafar el Express Train on Chuo Line, habitual per aquest tipus d’excursions. Des de Shinjuku es va fins a l’estació de Chino (2h7m, ¥5650). Allà s’ha d’agafar un bus que surt cap a les 9.30 del matí. En aquest enllaç podeu consultar els horàris actualitzats.

Nosaltres vam agafar el tren des de Shinjuku a les 7:00, arribant a Chino a les 9.07. Cal reservar el seient, i un cop arribats, convé anar ràpidament a fer cua per l’autobús, ja que és una excursió molt popular i sovint hi ha molta gent.

El bus et deixa a Yatsugatake Sanso, on hi ha serveis, menjar i begudes. Des d’allà comença l’excursió per un camí mig asfaltat fins a la zona de refugis com Minoto Lodge (美濃戸山荘). Sembla que actualment l’autobús ja arriba fins aquí, però quan ho vam fer nosaltres aquesta opció no existia. El trajecte a peu és d’uns 40 minuts i hi ha també serveis i punts per avituallar-se. A partir d’aquí comença l’excursió pròpiament dita, a l’indret conegut com Minoto trailhead. Allà el camí es bifurca; nosaltres vam triar el de la dreta, el més recomanat per pujar. Fins a aquest punt, la ruta ha estat suau i segueix força el riu. Després continua dins el bosc amb un desnivell moderat.

Al cap d’1h40 s’arriba al refugi Gyojagoya (行者小屋), tot i que el temps de mapa marca 2h10. Vam fer una pausa per dinar. Érem quatre: dues japoneses, un irlandès i jo. En aquesta zona hi ha una cruïlla amb quatre opcions: tornar pel mateix camí, girar a l’esquerra cap a la ruta de descens, seguir recte cap a la cresta i pujar Akadake pel camí habitual de baixada, o bé girar a la dreta, la ruta recomanada que vam seguir nosaltres.

Pocs minuts més tard, es troba una nova bifurcació. Tots dos camins porten a la base d’Akadake, però un (el de la dreta) passa pel pic Nakadake (中岳), literalment “el pic central”, i l’altre hi arriba directament. Nosaltres vam triar el de la dreta, tot i que la ruta de referència recomana l’altre. No recordo ben bé per què vam fer aquesta elecció.

A partir d’aquí el camí es fa més costerut, però no cal gaire ús de les mans ni casc. En arribar a la cresta s’abandona el bosc i el terreny esdevé rocós i més difícil de caminar. Un cop s’ha baixat de Nakadake, s’arriba a la base d’Akadake, on un rètol indica la direcció cap al cim. És el tram més tècnic de l’excursió. El temps era rúfol: no plovia, però estava molt ennuvolat, i no vam poder gaudir plenament del paisatge.

Aquí ens vam posar el casc, tot i que no és estrictament necessari. Hi ha cadenes per ajudar en la pujada, però les preses de roca són bones. No recordo el temps exacte que vam trigar, però vam avançar amb calma per seguretat. Si es te experiència en escalada en roca o en blocs (a un rocòdrom), no cal utilitzar les cadenes, tot i que es una pujada compatible per gent sense gaire experiència.

Al cim hi ha un petit santuari i el senyal que indica el punt més alt. Les vistes haurien estat espectaculars amb cel clar, però ens vam quedar amb un panorama molt limitat. Als fans d’El Senyor dels Anells, l’ambient us pot recordar a Mordor (cosa bastant habitual en muntanyes volcàniques).

Vam fer les fotos de rigor i vam continuar cap al refugi Akadake Tenboso (赤岳天望荘), on passaríem la nit. El descens fins al refugi (uns 20 minuts) no és gaire tècnic, però el terreny és rocós i relliscós; hi ha una cadena transversal per facilitar el pas.

L’endemà vam continuar per la cresta fins a Iodake (硫黄岳), passant per diversos cims secundaris. El primer que vam trobar va ser Jizo no Kashira (地蔵の頭), literalment “el cap de Jizō”, una deïtat budista protectora dels infants, viatgers i ànimes en transició. Tot i estar marcat com a cim a Yamap, no té gaire entitat. Des d’aquí es pot baixar directament cap a Gyojagoya, fent una drecera útil si es vol fer Akadake en un sol dia.

La cresta fins a Iodake té trams tècnics amb escales i cadenes, però no gaire llargs. El segon dia va fer millor temps, amb núvols intermitents i vistes que anaven millorant. L’escenari era espectacular, amb formacions rocoses que reforçaven l’aspecte “Mordor”.

A mesura que ens acostàvem a Iodake el terreny esdevenia més gradual. Les vistes dels Alps del Nord començaven a veure’s bé. Just abans del cim, hi ha una mena de plateau de sorra i pedres blanques amb el refugi Iōdake Sansō (硫黄岳山荘), ideal per fer una pausa.

Des d’Iodake es pot continuar per la cresta i fer altres pics de Yatsugatake, però nosaltres vam seguir el pla previst i vam baixar cap al refugi Akadake Kōsen (赤岳鉱泉), a la mateixa cota que Gyojagoya. A partir d’aquí el camí es fa més suau, travessa el bosc i segueix el riu fins a Minoto Lodge, tancant el bucle. D’allà vam tornar a Yatsugatake Sanso per agafar l’autobús cap a Chino.