19 Senjogatake (仙丈ヶ岳), una ascensió amb vistes infinites

Durant el 2021 vam començar a planificar excursions més complicades, de més d’un dia, com Kitadake o Yatsugatake. L’objectiu final era fer la primera incursió als Alps del Nord, concretament a Yarigatake, la muntanya més emblemàtica d’aquell grup muntanyós. El pla era anar-hi a finals de setembre, però unes setmanes abans hi va haver un terratrèmol de magnitud considerable (no recordo exactament quina), que va tenir rèpliques durant força dies.

Per aquest motiu es va decidir cancel·lar l’excursió a Yarigatake, així que vam haver de buscar alternatives. La primera de totes va ser Senjōgatake, una de les 21 muntanyes per sobre dels 3000 metres (després vindrien Nantai i Ontake), que forma part dels Minami Alps, o Alps del Sud.

De fet, el pla original era fer Senjōgatake i Kai-Komagatake, dues muntanyes que comparteixen el mateix punt d’inici i que es poden fer en un dia cadascuna, cosa que les fa ideals per a un bon cap de setmana de muntanyisme. El problema va ser que el refugi del punt d’inici, anomenat Komorebi Sansō (北沢峠 こもれび山荘), estava completament ocupat, igual que la resta de refugis dels voltants. Així que vam decidir fer només Senjōgatake i deixar Kai-Koma per a una altra ocasió.

On sí que vam trobar allotjament va ser en un ryokan anomenat Senryusō (仙流荘), que es troba just al costat de la parada del bus que cal agafar per arribar al punt d’inici. Hi vam arribar el dia abans en un cotxe de lloguer des de l’estació d’Okaya, on s’hi pot arribar des de Shinjuku amb el clàssic tren exprés de la Chuo Line. Més enllà d’aquesta zona no es pot circular amb transport privat.

La ruta model a YAMAP és aquesta: https://yamap.com/model-courses/46

I les estadístiques de l’activitat:

L’excursió és d’unes 7 hores si es segueixen els temps de mapa, com va ser el nostre cas. No la recordo especialment difícil, però cal tenir un nivell físic acceptable. El temps va ser força bo i vam tenir molt bones vistes, tot i que feia molt de vent. També vam poder gaudir dels primers colors de tardor.

Com ja he esmentat, vam passar la nit al ryokan Senryusō, per estar a prop de la parada del bus. El primer autobús cap al punt d’inici surt a les 5:30 del matí, però és molt recomanable començar a fer cua força abans per comprar els tiquets i assegurar-se de pujar al primer autobús. Com que jo soc el matiner de la parella, a les 4:00 del matí ja estava fent cua.

La foto amb l’horari és del 2022, quan vam fer Kai-Koma. En aquest enllaç podeu consultar els horaris de 2025, tot i que pràcticament no han canviat. El trajecte costa ¥1150 només anar, i ¥2140 anar i tornar.

⚠️ Aneu en compte! Hi ha dues cues: una per comprar els tiquets i una altra per agafar l’autobús. El que fa molta gent és deixar la motxilla a la cua del bus i anar a comprar el tiquet. D’aquesta manera t’assegures de pujar al primer autobús. Com que és una excursió popular, s’acumula molta gent, i per cada horari surten diversos autobusos (que no són especialment grans ni gaire còmodes, tot sigui dit). La foto de sota no és gaire bona, però il·lustra el que acabo de comentar.

Després d’esperar una estona que se’m va fer molt llarga, vam agafar l’autobús i, al cap d’una hora vam arribar al punt d’inici, al costat de Komorebi Sansō. L’excursió no és gaire difícil, tot i que requereix un bon nivell físic. Comença per sota de la línia d’arbres, de manera gradual i sense dificultats tècniques, tot i que el camí a vegades és pedregós.

Al cap d’uns 90 minuts ja s’està a punt de sortir de la línia d’arbres, i ja es comencen a apreciar les vistes, que eren molt bones en un dia tan clar com aquell. Les vistes incloïen el mont Fuji, tot i que en la llunyania. Quan se supera la línia d’arbres, s’arriba a un primer cim, anomenat Kosenjō (小仙丈ヶ岳), de 2.864 m. Des d’aquí les vistes milloren moltíssim, sobretot perquè es pot veure el Senjōgatake clarament, i es comencen a apreciar els primers colors tardorencs. Altres muntanyes dels Minami Alps (Alps del Sud) també es poden apreciar.

El cim de Kosenjō és molt rocós, però a partir d’aquí ja estem a la cresta de la muntanya i el camí cap a Senjōgatake és més gradual. Revisant les fotografies, he recordat que a la baixada hi ha un tram curt on s’han d’utilitzar les mans, tot i que no és res de l’altre món. Sempre és recomanable mirar enrere el camí fet per apreciar-lo, i normalment s’obtenen fotos molt guapes.

Seguim per la cresta fins que, al tombant d’unes roques, ja es pot veure el cim de Senjōgatake, des d’on es pot observar com la muntanya cau en un pendent molt abrupte i rocós, gairebé com si una llengua de roca s’hagués esllavissat muntanya avall, creant un coster espectacular.

Al cap d’una estona s’arriba al cim, on feia molt de vent. Les vistes ja eren de 360 graus i fins i tot es pot veure la zona de Miyada, un nucli poblacional a la vall entre els Alps del Sud i els centrals. Inicialment teníem previst fer el dinar al cim, però, degut al vent, vam decidir baixar fins al refugi de Senjōgatake (仙丈小屋), que està al fons del vessant i s’hi triga uns 20 minuts.

Pel camí de baixada es pot veure una gran vista de Kai-Komagatake, amb el seu cim blanquinós característic. El refugi és petit i, pel que recordo, hi tenia personal. S’hi servien menjar i begudes.

Després de menjar i descansar una estona, vam començar el camí de tornada, que és gradual al principi, quan encara s’està per sobre la línia d’arbres. Quan s’entra al bosc, el camí ja és més semblant al que vam fer de pujada. Es passa per un altre refugi, que es diu Umanose (馬ノ背ヒュッテ), tot i que no recordo que ens hi haguéssim parat. El descens continua fins que es creua un petit riu, i des d’allà el camí va flanquejant la muntanya fins que arribem a una cruïlla on agafem el mateix sender pel qual hem pujat.

Dins del bosc hi vam trobar uns colors tardorencs molt brillants i molt vius i espectaculars. Finalment, vam arribar al punt d’inici, on vam esperar el bus per tornar a Senryusō, i des d’allà la tornada a Tòquio, després d’una excursió improvisada que va resultar ser una de les més interessants i amb unes vistes espectaculars. Una muntanya que se’ns dubte tornaria a fer.