20 Nantai (男体山), una ascensió sagrada entre boires i rituals

La segona de les excursions improvisades del setembre de 2021 va ser al mont Nantai, una muntanya que es pot fer en una sola jornada des de Tòquio, tot i que nosaltres vam passar-hi la nit abans, allotjats en un hotel proper (Nikko Station Hotel Nibankan 日光ステーションホテルⅡ番館), des d’on es pot agafar un autobús fins al punt d’inici.

El mont Nantai forma part del Parc Nacional de Nikkō, a la prefectura de Tochigi. Es troba just al costat del llac Chūzenji (中禅寺湖, Chūzenji-ko) i no gaire lluny de Nikkō-Shirane, del qual ja n’havíem parlat aquí.

Arribada i accés a Nantai

Per arribar a Tōbu-Nikkō, cal sortir des de Asakusa i agafar el Tōbu Railway Express, que triga 2 hores i 7 minuts i costa 3050 iens (només anada). Cal comprar bitllet, cosa que es pot fer online, però nosaltres el vam comprar directament a l’estació.

L’hotel és petit però molt còmode, tot i que no vam agafar esmorzar perquè l’autobús sortia a les 6:09 del matí. Els horaris es poden consultar en aquest enllaç. El trajecte dura una hora i costa 1400 iens. La destinació és Nikkō Futarasan-jinja Chūgūshi (日光二荒山神社 中宮祠), un santuari xintoista i budista que marca l’entrada a la muntanya Nantai. El primer ascens conegut va tenir lloc al segle VIII, per part del monjo budista Shōdō Shōnin, i des de llavors la muntanya és considerada sagrada. El santuari de Futarasan n’assumeix el manteniment, i de fet, controla l’accés al camí, que oficialment només està obert de maig a octubre. Cal pagar 1000 iens (preu del 2021) per accedir-hi, i et lliuren una mena d’amulet protector per a l’ascensió, que et pots quedar com a record.

Dades tècniques de l’excursió a Nantai

L’excursió en si no és gaire difícil, però té algunes parts tècniques on cal fer servir les mans. El camí és bastant directe cap al cim, excepte per un desviament que obliga a caminar una estona per una carretera. Normalment es fa la mateixa ruta de pujada i de baixada, però nosaltres vam decidir continuar pel camí i baixar per la part nord de la muntanya. És un trajecte correcte, però no especialment interessant: la darrera part és molt gradual i acaba amb un bon tram per carretera.

Malgrat no ser el standard, YAMAP te el itinerari model de la ruta que vam fer.

I l’activitat de l’excursió:

El gran inconvenient va ser el temps: tot estava emboirat i no teníem visibilitat més enllà d’uns quants metres al davant. No vam veure ni el llac ni Nikko-Shirane, que són dos dels punts forts d’aquesta excursió. Només cap al final del descens, per l’altre costat, es va obrir una mica la boira, però ja havíem perdut gairebé tot el guany d’elevació. Malgrat tot, encara vam poder gaudir dels colors tardorencs.

Un camí més tècnic del que sembla

L’excursió comença al santuari, i al llarg del camí et vas trobant diverses portes torii, així com una estàtua d’un drac daurat amb cara de sorprès, o més aviat flipat, com el vaig descriure en aquell moment.

Aquest primer trajecte és molt boscós i es triga uns 40 minuts a arribar al desviament, on cal fer algunes ziga-zagues per una carretera abans de tornar al camí principal. A partir d’aquí ja es pot dir que el trajecte esdevé clarament muntanyós, amb grans roques al camí i l’inici de les seccions més tècniques.

A mesura que es va pujant, et vas trobant més portes torii i petits santuaris: en teoria, n’hi ha un a cada estació del camí. També hi ha pedres marcades amb el nom de l’estació corresponent. En una d’elles —no recordo quina— hi ha un petit refugi d’emergència, on ens vam aturar una estona per menjar i beure aigua.

El camí pot ser difícil de seguir en alguns punts, però hi ha marques en forma de fletxes que indiquen la direcció, i en altres seccions unes cordes ajuden a delimitar el recorregut.

Arribada al cim de Nantai

Després d’aquestes parts rocoses i una mica més tècniques, s’arriba a una mena de cresta on el camí es torna més gradual. El terreny agafa un to rogenc, senyal de l’origen volcànic de la muntanya. Des d’aquí ja hauríem d’haver vist el llac i les muntanyes del voltant, però teníem visibilitat zero. Què hi farem.

El camí continua mentre els arbres van quedant enrere fins que s’arriba al cim, que és bastant ample i ple de punts d’interès. Evidentment, hi ha un santuari (aquest ja força gran), pedres marcades, una campana, santuaris més petits i diverses portes torii.

Deïtats i símbols sagrats

El més impressionant és una estàtua de Futarasan Ōkami (二荒山大神), la deïtat protectora de la muntanya i figura central del santuari Futarasan. Però sens dubte, el que més atrau els excursionistes és la katana gegant clavada en una de les roques. Representa el poder protector de Futsunushi no Kami, la deïtat associada al mont Nantai, que segons la mitologia japonesa era una de les divinitats armades que ajudaren a pacificar el país durant la seva creació.

Pel que he pogut esbrinar, no són exactament la mateixa deïtat: Futsunushi no Kami és una antiga deïtat xintoista de la guerra i la protecció, sovint representada amb una espasa. En aquest context, simbolitza la força i la determinació per superar l’ascens. El mont Nantai, per altra banda, és una muntanya sagrada on també es venera Futarasan Ōkami, un títol que engloba diverses divinitats locals, inclòs el mateix déu del Nantai. De fet, Futarasan és una forma arcaica del nom Nantai, i Futarasan Ōkami vol dir literalment la Gran Deïtat del Mont Nantai.

També hi ha una campana que es pot fer sonar. Si ho fas (com jo mateix), estàs seguint un ritual per demanar protecció, expressar agraïment o simplement marcar l’assoliment del cim amb un gest simbòlic i sagrat.

El descens i retorn

Després d’aquest acte ple de significat espiritual, vam començar el descens, que, com he dit abans, no té res de l’altre món, però almenys vam poder gaudir d’algunes vistes, colors tardorencs i fins i tot un arc de sant Martí.

En algun moment, el camí no és evident: cal anar amb compte i comprovar la navegació. Quan ja s’ha perdut la major part del guany d’elevació, s’arriba a una zona amb un santuari xintoista (amb una porta torii al davant) i un de budista, amb petites estàtues de les deïtats. A partir d’aquí, el camí és tot bastant gradual o pla, combinant trams de carretera i bosc, fins que s’arriba a Sanbonmatsu Park (三本松園地), on hi ha la parada d’autobús de tornada a Tobu-Nikko, a més d’un aparcament i una zona de serveis.

Des d’aquest punt, també hi ha un petit observatori amb vistes a Nikko-Shirane i al mateix Nantai, que en aquell moment era més visible que mai durant tot el dia. Una excursió que vull repetir, amb bon temps, per gaudir de les vistes que se’ns van negar aquell dia.