28 Hakkyogatake (八経ヶ岳). Nara i la carretera 53

A Japó hi ha un període festiu conegut com a Golden Week (Setmana Daurada), que va de finals d’abril a principis de maig. En arribar a Tòquio em van recomanar no fer res durant aquests dies i guardar-los per més endavant, perquè tot el país se’n va de vacances alhora i tot està caríssim i massificat. Així ho vaig fer els primers anys (2019-2021), però després de l’experiència a Kyushu de l’any anterior vam pensar que seria interessant fer algunes de les 100 muntanyes a la zona de Kansai (oest de Honshu) durant aquest període. Així ho vam fer aquell any, i vam decidir anar a la prefectura de Nara per fer Hakkyogatake i Odaigahara.

La ciutat de Nara és un destí popular entre japonesos i turistes, sobretot perquè s’hi poden veure cérvols pel mig de la ciutat. Nosaltres vam decidir allotjar-nos en una zona més rural, fora de la massificació turística, i ens vam estar en un kominka, una mena de casa d’hostes familiar típica del Japó rural.

Dades tècniques de l’ascens a Hakkyogatake

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟠 Alta
Duració estimada	12h40m
Duració real	11h54m
Distància	22.8km
Guany d’elevació	1318m
Guany acumulat	1868m
Pèrdua acumulada	1869m
Alçada	1915m
Inici	川合登山口 (Kawai trailhead)
Final	川合登山口 (Kawai trailhead)

---

La ruta model a YAMAP: https://yamap.com/model-courses/34016

Les estadístiques de l’activitat:

---

Viatge a Nara i la casa d’hostes

Vam sortir de Tòquio el 29 d’abril, que aquell any queia en dimecres i era el primer dia festiu de la Golden Week. Aquest dia es coneix com a Showa Day, ja que era l’aniversari de l’emperador Showa (Hirohito, el de la Segona Guerra Mundial). El tren bala sortia de l’estació de Shinagawa, que normalment ja està massificada però que aquell dia ho estava com mai ho havia vist. El destí era Yamato-Yagi (unes 3h20m i uns 15.000 iens el bitllet), on vam llogar un cotxe —a Toyota Rent-a-Car, que és a prop de l’estació— i des d’allà vam conduir fins al kominka.

Aquesta casa d’hostes es diu Guesthouse Fuki Juku i la vaig trobar via booking.com. La porta un matrimoni de mitjana edat, molt amables, tot i que no parlen anglès, així que la Hana va fer tota la comunicació. La casa era d’estil japonès tradicional, amb molta decoració vintage: una televisió de tub, un tocadiscs, un vinil dels Beatles —una recopilació dels primers anys anomenada The Red Album— i, una mica més modern, un iMac encara funcional.

El sopar, cuinat per la mestressa (de nom Akemi), era excel·lent. Els vam explicar que faríem l’excursió l’endemà i ens van preparar un obento, que consistia en onigiris, una mica de fruita i aigua.

El matrimoni no vivia a la mateixa casa, sinó a prop. Nosaltres érem els únics hostes aquells dies. La casa era molt acollidora de dia, però l’atmosfera es tornava sinistra de nit, sobretot per algú com jo, que ha vist unes quantes pel·lícules de terror japoneses.

Nara i la seva atmosfera peculiar

La prefectura de Nara té una atmosfera sovint associada al misteri històric, al terror folklòric, als relats sobrenaturals i a investigacions amb rerefons religiós o arqueològic. Potser és perquè va ser l’antiga capital del Japó (710–794), està plena de temples molt antics i envoltada de muntanyes vinculades a llegendes i pràctiques religioses ancestrals, amb boscos profunds i frondosos i presència habitual de boira.

En literatura i misteri japonès hi ha un subgènere força conegut, anomenat 旅情ミステリー (ryojō mystery), o “misteri de viatge”. Trens, ciutats històriques, temples i zones remotes hi tenen un paper important. Nara hi apareix sovint, sobretot per la combinació de temples antics, arqueologia, disputes històriques, relíquies i assassinats amb rerefons religiós. Autors com Seichō Matsumoto o novel·les posteriors del tipus travel mystery han utilitzat força Kansai i les seves zones històriques.

La carretera 53

La carretera 53, que vam utilitzar tant d’anada com de tornada, va contribuir molt a aquesta sensació. És una carretera estreta i sinuosa que travessa boscos densos i zones molt poc poblades, amb trams on gairebé no es veu cap altre cotxe ni cap llum artificial. Conduint-hi de nit, entre corbes i foscor, l’atmosfera recordava més una novel·la o una pel·lícula japonesa de misteri o terror que no pas una excursió convencional.

Potser és també el rerefons religiós de la zona el que accentua aquesta impressió. Hakkyogatake és a la serralada d’Omine, dins d’una regió profundament vinculada al Shugendō i als yamabushi, amb muntanyes considerades sagrades des de fa segles (el Shugendō és una antiga tradició espiritual japonesa vinculada a les muntanyes, que combina budisme, sintoisme i ascetisme. Els seus practicants, els yamabushi, utilitzen serralades com Omine per a meditació i entrenament espiritual). Entre boscos antics, pobles amagats i carreteres que semblen portar enlloc, és fàcil imaginar llegendes locals, temples perduts o històries antigues amagades entre aquestes muntanyes.

Aquest és el trajecte que vam seguir, recomanat pel mestre de la casa d’hostes, malgrat ser més lent que l’altra opció. No recordo ben bé per què; crec que era més fàcil de seguir, o quelcom semblant.

---

Arribada al punt d’inici de Hakkyogatake

Deixant de banda el desassossec de conduir per la carretera 53, vam arribar al punt d’inici al cap d’una hora, si fa no fa. Es pot aparcar al costat del Tenkawa Village Hall (天川村役場), que té un aparcament molt gran. Vam arribar molt aviat, abans de les 6 del matí, i evidentment no vam tenir cap problema per aparcar.

Tot i que Ōmine (大峰山・大峯山) es tradueix literalment com “mont Ōmine”, el terme sovint es refereix no només a un cim concret sinó també al conjunt muntanyós i religiós d’Ōmine, vinculat al Shugendō. El Hyakumeizan de la zona és Hakkyogatake (八経ヶ岳, 1915 m), mentre que el famós “mont Ōmine”, associat a la prohibició tradicional d’accés a les dones, és en realitat Sanjōgatake (山上ヶ岳), de 1719 m.

Inici de l’ascens i un primer tram avorrit

Pel que fa a l’excursió, la ruta que vam seguir és la més llarga, de gairebé 13 hores de temps de mapa. L’accés és pel nord, mentre que n’hi ha una de més curta a l’est de la muntanya. Quan vam fer l’excursió, a l’abril de 2022, aquesta no era accessible, però no recordo per què.

No és una muntanya tècnica, però la ruta és molt llarga i cal un bon nivell físic. A més, les primeres 2h30m no són gaire interessants i no hi ha vistes fins poc abans d’arribar al primer pic del camí, que es diu Tennyo no Itadaki (天女の頂), literalment “el cim de la donzella celestial”. Fins llavors és un camí i un bosc bastant convencionals i, a sobre, estava emboirat.

Per la zona del pic ja s’aprecien les primeres vistes de les muntanyes del voltant, i també el gebre a les fulles dels arbres i al terra. A partir d’aquí l’ascens es torna més gradual, i fins i tot pla en alguns trams, amb un bosc més bonic i molta molsa als voltants.

Primeres vistes i els arbres morts

Al cap d’una estona s’arriba a una cruïlla, i a la part més interessant de l’excursió, des d’on ja es poden apreciar vistes de gairebé 360 graus. Nosaltres vam agafar el camí de la dreta, que és el recomanat. El tipus d’arbres que hi ha per aquí és bastant curiós: troncs secs i esqueletitzats que donaven al paisatge un aspecte sever i inhòspit.

Arribada al cim de Hakkyogatake

Encara hi havia gel a les branques d’alguns arbres, que anava caient de manera totalment impredictible. S’havia d’anar amb compte. Es passa per tres pics secundaris fins que finalment s’arriba a Hakkyogatake. Les vistes des del cim són bastant espectaculars. Possiblement, el millor de l’activitat.

Després del cim, a uns 25 minuts, s’arriba a la zona del mont Misen (弥山), que inclou un santuari i un refugi (弥山小屋). Allà ens vam aturar a fer un descans i menjar quelcom. El dia havia millorat bastant respecte a la boira del principi, i fins i tot feia calor, així que vam haver de posar-nos protecció solar. Des d’aquesta zona es podia veure perfectament el mateix Hakkyogatake.

A l’altra banda del mont Misen hi ha el trajecte curt del qual he parlat abans, però YAMAP té part del camí marcat amb línies discontínues, cosa que vol dir que és perillós. Seguint el camí un cop deixada enrere la zona de Misen, s’arriba a la cruïlla per on ja havíem passat durant l’ascens. Abans, però, et trobes amb un refugi i una zona d’acampada amb tocs alpins, al costat d’un riu i un pont de fusta.

Després de la cruïlla vam seguir fins al cim de la donzella, però aquest cop el vam esquivar. A partir d’aquí venia la part avorrida i llarga, tot i que el temps havia millorat respecte al matí.

Cap al final del trajecte em va començar a fer mal el lligament del genoll dret, cosa que no m’havia passat des de feia temps. Poques vegades he desitjat tant acabar una excursió.

En acabar encara era de dia —les 17.40—, i vaig pensar que la carretera 53 seria més agradable de transitar. Tot i això, vam decidir anar a un onsen que hi havia a la zona, Ten no Kawa Hot Spring (天の川温泉センター 木木の湯). Vam estar-hi una hora, i en sortir ja s’havia fet fosc, així que ens va tocar un altre trajecte desassossegant. Aquesta vegada, però, no tant: hi havia més cotxes que a l’anada i ja hi havíem passat, així que va ser més senzill.