29 Odaigahara (大台ヶ原山), la muntanya on el bosc està desapareixent

La segona excursió a Nara, després de Hakkyogatake, va ser Odaigahara, també coneguda com Hinodegatake (日出ヶ岳). El viatge des de la casa d’hostes Fuki Juku fins al centre de visitants d’Odaigahara dura unes dues hores. El viatge va ser l’1 de maig de 2022, que era diumenge, en plena Golden Week.

Hi ha un aparcament al costat del centre de visitants, que estava bastant buit quan hi vam arribar (això canviaria molt l’endemà), i un ryokan anomenat Kokoro Tojikan (心・湯治館), on ens vam allotjar. És un ryokan típic japonès, una mica antic, i, per seguir amb la tradició de misteri de Nara, una part del complex està abandonada i sembla una bona localització per a una pel·lícula de terror.

Dades tècniques de l’ascens a Odaigahara

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟢 Baixa
Duració estimada	–
Duració real	7h04m
Distància	11.6km
Guany d’elevació	120m
Guany acumulat	885m
Pèrdua acumulada	881m
Alçada	1695m
Inici	Odaigahara Visitor Center
Final	Odaigahara Visitor Center

---

I les dades de l’activitat de YAMAP:

---

Arribada ràpida al cim d’Odaigahara

Des del punt d’inici fins al cim d’Odaigahara es triga menys d’una hora, fet que converteix aquesta muntanya en una de les més fàcils d’entre les 100 muntanyes del Japó. A més, el camí està molt ben definit i és fàcil de caminar. Al cim hi ha un mirador de fusta des d’on es poden apreciar vistes de 360 graus.

Com que l’ascens havia estat tan curt, vam decidir baixar fins al refugi Awadani (粟谷小屋), fer una pausa per dinar i tornar a pujar. Al cap de poc de començar el descens vam veure uns cérvols, semblants als que han fet famosa la ciutat de Nara, on campen lliurement pels carrers i parcs. A la fotos de sota es poden veure, tot i que no és la millor instantània.

Descens al refugi Awadani (粟谷小屋)

En aquell moment em va semblar la muntanya més diferent de totes les que havia fet al Japó, sobretot per l’aspecte i els colors dels arbres. El camí no era difícil de caminar, tot i que era bastant rocós en algunes seccions i hi havia uns quants arbres caiguts. També hi havia clarianes cobertes per una gruixuda capa de fulles, i l’aire de misteri que caracteritza aquesta regió.

El camí, al principi, era fàcil de caminar, però es va anar tornant més rocós a mesura que s’avançava. A les notes de YAMAP vaig escriure que hi havien zones més costerudes, amb cordes y cadenes per ajudar-se, tot i que no recordo aquestes seccions, la veritat.

Arribada al refugi, i camí de la cascada?

Al refugi hi havia cert moviment d’excursionistes, i vam decidir fer-hi la pausa per dinar. Un cop acabat, vam pensar d’anar a veure les cascades de Nanatsugama (七ツ釜滝), però calia baixar fins a un riu (uns 50 minuts de temps de mapa) i després caminar una hora i vint minuts més fins a les cascades, així que vam decidir no anar-hi i tornar a pujar al cim d’Odaigahara.

El bosc que està despareixent

Un cop vam tornar al cim, vam decidir continuar per un altre camí, que feia una volta més llarga però discorria per un sender ben definit i, a estones, sobre passarel·les de fusta que en facilitaven el recorregut. El bosc d’aquesta àrea és curiós, semblant al dels arbres morts que ja havíem vist a Hakkyogatake.

Aquesta excursió ofereix uns paisatges molt diferents dels que es poden trobar a la regió de Kanto. Molts dels arbres tenen un aspecte gairebé despullat, i diversos panells informatius expliquen l’evolució —o més aviat la regressió— del bosc, que ha passat de ser una massa forestal espessa a l’aspecte esclarissat que presenta avui dia. La proximitat de la costa també permet gaudir de bones vistes sobre l’oceà Pacífic en diversos punts del recorregut.

---

El penya-segat de Daijgura

A prop del centre de visitants d’Odaigahara hi ha un penya-segat anomenat Daijagura (大蛇嵓), que atreu molts visitants. Aquell dimarts 3 de maig, en ple període festiu, hi havia moltíssima gent, que havia arribat aquell mateix matí, ja que el dia abans l’aparcament encara tenia places lliures. Hi ha un camí més directe i pla des del centre de visitants, però nosaltres vam triar una ruta que baixava fins al riu per després tornar a ascendir.

El descens fins al pont que creua el riu és més costerut del que pensava, però és curt. Un cop arribat al pont, es pot gaudir de les vistes del riu i del bosc del voltant, i ja es poden apreciar els barrancs que hi ha per la zona.

El penya-segat és bastant espectacular i té un mirador des d’on es poden fer molt bones fotos, tot i que s’ha de fer cua perquè atrau molta gent. El mirador s’aixeca sobre un cingle que cau centenars de metres sobre les valls boscoses de la zona. Val la pena esperar-se per fer-se les fotos, ja que hi ets, però una mica més amunt hi ha una altra roca on no acostuma a haver-hi gaire gent i és més fàcil fer-se fotografies.

Des de la zona del penya-segat es pot tornar a la zona de visitants i a l’aparcament per un camí ben definit i bastant pla.

---

El primer emperador del Japó

A prop del centre de visitants d’Odaigahara hi ha una estàtua de l’emperador Jinmu (神武天皇), considerat tradicionalment el primer emperador del Japó. Segons la llegenda, durant la seva expedició cap a Yamato (l’actual prefectura de Nara) va ser guiat pel corb diví Yatagarasu, representat a la mateixa estàtua. La seva presència a Odaigahara recorda la relació entre les muntanyes de Nara i els mites fundacionals del Japó.