Jinba a Takao, l’excursió de referència

La travessa de Jinba a Takao, des de juliol del 2019, l’he fet unes quinze vegades. Aquell primer cop va ser organitzat per Internations, la comunitat d’expats on vaig començar a fer activitats de muntanya poc després d’arribar al Japó. Va ser una experiència extenuant, a causa de l’alta humitat típica de l’estiu japonès, però també molt interessant, i vaig conèixer gent amb qui encara avui mantinc amistat.

L’excursió és llarga (22 km), però no és difícil. La raó per la qual l’he fet tantes vegades és perquè és una molt bona opció, per exemple, per veure quin és el teu nivell físic, sobretot després de temps sense fer muntanya (va ser la primera excursió que vaig fer després d’una operació al menisc i dos mesos i mig de recuperació). També és excel·lent per provar equipament nou, sobretot sabates o botes de muntanya; de fet, n’hem fet unes quantes amb aquest objectiu, des de sabates fins a botes d’hivern.

També és una bona excursió per a principiants, ja que es pot fer sencera o acabar-la en diversos punts si algú ja no pot més. Té el gran avantatge que és fàcil d’accedir, i en acabar pots anar a un onsen al costat mateix de l’estació de Takaosanguchi, o tornar directament a Shinjuku amb la línia Keio (cal mirar bé els horaris, ja que no tots els trens són directes i alguns fan com a mínim un transbord).

Un dels desavantatges, per a algunes persones, és que la darrera muntanya és Takao, que té accés amb telefèric i fa que estigui sempre molt plena de gent, sobretot els caps de setmana.

Dades tècniques de la travessa de Jinba a Takao

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟠 Mitjana
Duració estimada	6h (sense descansos)
Duració real	8 – 9h (incloent 2-3 hores de descansos entre Jinba, Kagenobu i Kobotoke )
Distància	22km
Guany d’elevació	600m
Guany acumulat	1475m
Pèrdua acumulada	1505m
Alçada	855m
Inici	Estació de Fujino (藤野駅)
Final	Takaosanguchi Station (高尾山口駅)

---

No he trobat una ruta model a YAMAP per Jinba a Takao. Les estadístiques típiques són les de la imatge de sota (inclou 3 hores de descansos).

---

Com accedir

Per accedir-hi, s’ha d’arribar a l’estació de Fujino (藤野駅). Des de l’estació de Tòquio es triga aproximadament 1 hora i 23 minuts, sortint a les 7.36 i arribant a les 8.59. Aquesta és la ruta que agafo normalment, per arribar a Fujino cap a les 9 del matí.

L’altra opció és arribar-hi cap a les 8 del matí. En aquest cas, es surt de l’estació de Tòquio a les 6.20 i s’arriba a Fujino a les 7.52.

En ambdós casos, cal fer transbord a l’estació de Takao. Ambdues línies formen part de la Chuo Line: de Tòquio a Takao el tren és el Chuo Special Rapid (direcció Takao), mentre que de Takao a Fujino és un tren local en direcció Kofu. El cost del trajecte és de ¥1230, i no cal comprar bitllet: es poden utilitzar targetes PASMO o SUICA.

A l’estació de Fujino es pot agafar un bus que et deixa a tres possibles punts d’inici. Els horaris de cap de setmana són aproximadament els següents:

07:10

08:10

09:10

Si voleu agafar el bus, cal fer cua només sortir de l’estació, ja que acostuma a anar molt ple. Alguna vegada n’he vist dos, però no sé si sempre és el cas.

Inici de l’excursió de Jinba a Takao

En qualsevol cas, el bus només estalvia entre 20 i 30 minuts. Sovint compensa començar la ruta directament des de l’estació de Fujino, sobretot si l’excursió és per amollar sabates noves, ja que els primers 20-30 minuts són per carretera i serveixen bé per començar suaument abans d’entrar al bosc.

Si comenceu a l’estació de Fujino, gireu a l’esquerra i seguiu uns minuts fins a arribar a la via del tren. Creueu-la, i a continuació trobareu un túnel llarg que heu de travessar. En sortir del túnel, seguiu per la carretera fins a arribar al punt que es veu a la fotografia de sota.

Aquest punt no l’he trobat a Google Maps, però es diu 陣馬山登山口, literalment “punt d’inici del mont Jinba”. Si heu agafat el bus, heu de baixar una parada abans, a 陣馬登山口バス停 (Jinba Tozanguchi Bus Stop).

Un cop agafat aquest camí, començareu a pujar per una carretera amb molts ziga-zagues que passa per diverses cases. Aquest tram dura uns 15-20 minuts fins a arribar al punt d’inici pròpiament dit: 陣馬山登山口(一の尾根), Jinba Mountain trailhead (Ichinone ridge).

Ascens al mont Jinba

Aquí ja comença el camí de muntanya. Al principi és bastant gradual i agradable de caminar; de fet, ho és durant tot el recorregut. Hi ha trams més costeruts que d’altres, però cap és especialment complicat. La pujada a Jinba és la part més física de l’excursió, i on es fa bona part del guany d’elevació acumulat. Des de l’estació de Fujino fins al cim de Jinba es triga aproximadament dues hores a ritme normal.

El cim de Jinba és molt ampli, i hi ha un parell de refugis on es pot menjar calent i comprar begudes de tot tipus, des d’aigua fins a sake, passant per Coca-Cola o cervesa. Nosaltres sempre ens hem aturat al primer que es troba en arribar al cim: Jinba Summit Shimizu Teahouse (陣馬山頂 清水茶屋). Hi havia un tercer refugi, però fa temps que està tancat.

Aquest refugi té un menú relativament extens per a un lloc així, sent el més popular el Jinba Udon. També serveixen diversos plats de soba. No els he provat mai —no soc de menjar calent durant excursions—, però la meva parella i altres companys sempre el demanen. Pots portar el teu propi menjar sempre que consumeixis alguna cosa; en el meu cas, una Coca-Cola per acompanyar l’entrepà.

Des de la terrassa d’aquest lloc hi ha vistes excel·lents de la zona, incloent el mont Fuji, sempre que el temps sigui bo.

Algunes curiositats

La segona vegada que vaig fer Jinba a Takao vam tenir una visita inesperada al cim de Jinba: un tanuki, el curiós “gos mapatxe” japonès, que es movia amb tota naturalitat entre els excursionistes. No l’he vist mai més en cap de les altres visites.

A Jinba també s’hi pot arribar en bicicleta; conec gent que ho ha fet així, tot i que l’accés és pel nord. Sembla que la carretera 521 arriba a prop del cim. També s’hi pot pujar en moto —n’he vist alguna aparcada al costat del refugi.

El significat del mont Jinba

El nom de Jinba (陣馬山) es pot interpretar com “muntanya del cavall de batalla”. Fa referència als campaments militars que hi havia a la zona en època feudal, quan els exèrcits es desplaçaven amb cavalleria per aquests passos.

Aquesta és la raó de l’estàtua icònica que hi ha al cim: un cavall blanc amb un cap que té una forma, diguem-ne, curiosa.

La travessa cap a Takao

Desprès de les fotos de rigor amb el cavall, toca seguir el camí. Aneu en compte, hi ha bastantes opcions però heu d’agafar el camí que va cap a l’est, en direcció a Myoo Pass (明王峠). A partir d’ara el camí, un cop s’ha fet un descens des de Jinba, esdevé molt gradual, amb pujades i baixades suaus.

Es triga uns 40 minuts en arribar a Myoo Pass (明王峠), que és un bon punt per fer una pausa curta i reagrupar-se. Hi ha uns serveis però no són els més agradables de visitar. El primer cop que vaig fer l’excursió hi havia un petit refugi/tenda, però estava abandonat. En les darreres visites (maig de 2025) l’estaven reformant.

Aquí sol haver-hi molta gent perquè hi ha un camí que va cap al sud, cap a l’estació de Sagamiko (相模湖駅), que és la que hi ha abans de Fujino (el nostre punt d’inici). Aquest camí es segueix si vols fer només Jinba, o si hi accedeixes des de Sagamiko. Jo l’he fet en les dues direccions, està bé, però no és gaire interessant.

Seguiu el camí principal, cap a l’est, i en 10 minuts arribareu a una cruïlla. Igual que abans, cap al sud es va a una parada d’autobús i també es pot arribar a Sagamiko. Heu de seguir la direcció cap a Mt Kagenobu/Kobotoke Pass.

Poc desprès s’arriba a una zona a camp obert on es pot veure una filera d’arbres. Aquesta és una de les meves vistes preferides de tot el Japó. No és gaire espectacular, però sempre m’ha agradat parar-me aquí i gaudir d’aquest paisatge.

Arribada a Kagenobu

Al cap d’uns 10 minuts s’arriba a un petit pic anomenat Dosho (堂所山), que es pot esquivar. Jo sempre ho he fet així. El camí segueix gradualment uns altre 50 minuts, fins arribar al segon pic significatiu del trajecte: Kagenobu.

Aquest cim també es pot esquivar. He fet les dues coses. Al cim de Kagenobu hi ha alguns refugis i també uns serveis, així que és un bon punt per fer una pausa, si hi ha necessitat. Assumim que seguiu cap al cim, que son uns 10 minuts des de la cruïlla. El primer que es veu és el senyal indicant el nom, i les primeres vistes de la planícia de Kanto, en un dia clar es pot veure l’Skytree de Tòquio.

Els refugis de Kagenobu i les seves taules estan una mica atrotinats, però estan prou be per parar una estona. Es poden comprar begudes i menjar calent, principalment fideus. També serveixen cafè. Un del refugis ja no era allà el darrer cop que hi vaig ser (maig del 2025), no sé com estarà ara. En aquesta part de Kagenobu es poden veure els dos següents pics, Kobotoke i Takao.

Kobotoke es pot reconèixer per les antenes que hi ha al seu cim, que són visibles des de Kagenobu. Takao també es pot reconèixer, és poden veure algunes de les estructures que hi ha al voltant del cim.

Fins ara, des de Jinba la tendència ha estat continuar cap a l’est. A partir de Kagenobu, fins a Kobotoke, hem d’anar cap al sud. Aneu en compte que hi ha uns quants camins al voltant de Kagenobu.

Descens de Kagenobu

El descens de Kagenobu al camí principal és curt però pot ser difícil de caminar, ja que hi ha un estructura pedregosa amb la que s’ha d’anar en compte. A partir d’aquí, s’ha de descendir al pas de Kobotoke (小仏峠), que són uns 30 minuts de mapa. Aquesta part te una secció més gradual i una altre amb un camí més rocós. Aquesta és potser la part més difícil de caminar de tota l’excursió.

El pas de Kobotoke és un altre bon punt per reagrupar-se, si el grup és gran, ja que hi ha tendència a dispersar-se. Aneu en compte també, hi ha més d’un camí, però heu de seguir cap al sud, que és l’únic camí que ascendeix. Els altres dos, un a la dreta i l’altre a l’esquerra, porten cap a parades d’autobús.

Una vegada vam baixar per un d’ells (el de l’esquerra o cap a l’est), en una excursió a l’hivern on la neu es va desfer i convertir en fang, fent que el camí fos impracticable. El camí és de muntanya al principi i desprès ja passes a una carretera, fins arribar a la parada del autobús, de la línia 高01 (Keio Bus), que et deixa a l’estació de Takao.

Al pas de Kobotoke hi ha unes estàtues de tanuki, les criatures del folklore japonès associades a la bona fortuna i les bromes. És un d’aquells petits detalls molt típics de les excursions al Japó.

Camí cap a Kobotoke

Segueix endavant i vindrà un ascens d’uns 20-25 minuts, que comença gradual i té una darrera secció més costeruda, fins que s’arriba a Kobotoke. Aquest és un cim molt popular, perquè té un accés directe per carretera, que et deixa molt a prop del cim. Altre gent s’hi aventura des de Takao ja que no està gaire lluny i el camí no és difícil.

El cim és molt ampli, hi ha moltes taules on asseure’s i un parell de refugis on pots comprar begudes i menjar. Un és conegut per oferir kakigori (かき氷), unes postres japoneses de gel raspat amb xarop (pots triar diferent sabors), i només es serveix a partir del juny, quan comença a fer calor.

A Kobotoke normalment es fa la segona pausa més llarga d’aquesta excursió, desprès de la de Jinba. Una de les coses que destaca és una talla de fusta que representa un tengu, les criatures del folklore japonès de nas llarg associades a les muntanyes i als ascetes que antigament practicaven en aquests boscos.

Al costat del senyal del cim de Kobotoke hi ha una altra escultura de fusta que sembla una mena de tengu ancestral, molt més inquietant que les representacions turístiques de Takao. Amb el pitet i l’aspecte erosionat, sembla més un guardià del bosc que una figura folklòrica.

Tram final: descens de Kobotoke i arribada al cim de Takao

Des d’aquí ja s’està al tram final de l’excursió, que és arribar al cim de Takao. El trajecte està ben indicat i no té pèrdua, tot i que el descens és significatiu i desprès s’ha de recuperar. Arribaràs a una cruïlla de tres possible camins. Tots porten a la base de Takao. El del mig és el més costerut i si la gent està cansada no és la millor opció. El de la dreta és el més pla però el més selvàtic, i llarg. I el de l’esquerra és molt gradual. Si es va en grup, és el més recomanable.

Tots els tres camins porten a la ruta de Takao #5, que rodeja el cim. Aquest és el últim impuls abans d’assolir l’objectiu final, que és el cim de Takao. És una pujada intensa però curta i per unes escales. Com ja he comentat abans, Takao té un accés directe des de Tòquio i te un telefèric per pujar-hi, així que sol haver-hi molta gent al cim.

El mont Takao

Com he dit, el cim de Takao sol estar molt ple, però depèn del dia es poden trobar llocs on seure’s a descansar. Hi ha un mirador des d’on es pot veure el mont Fuji, si el dia té un cel clar. Hi podeu trobar màquines expenedores, un restaurant, serveis, i un porxo amb taula.

A partir d’aquí hi ha dues alternatives seguir pels camins de muntanya o anar a l’estació del telefèric i baixar d’aquesta manera. La majoria de les vegades hem triat la segona opció, sobretot si el grup és gran, la gent normalment està ja molt cansada en aquest punt.

Cal tenir en compte que són uns 45 minuts des del cim a l’estació del telefèric, però per un camí pavimentat, tot i que hi ha seccions amb escales molt costerudes, sobretot al voltant de la zona dels temples, que és un dels atractius de la muntanya. D’això en parlaré en un post dedicat només al mont Takao.

Descens per les rutes de muntanya

Si es segueix pel camí de muntanya, hi ha dues opcions: la ruta #6 i la Inariyama, que corren paral·leles. Jo recomano la #6 per baixar, i la Inariyama per pujar. Però aneu en compte: la #6 té un inici molt costerut, amb unes escales de fusta sense barana on s’ha d’anar molt en compte. El que es pot fer és començar per la Inariyama, i canviar a la #6, així t’estalvies la part costeruda de la ruta.

Aquesta opció és la més recomanable, a partir del canvi la ruta #6 esdevé molt gradual, tot i que té alguna zona de mal peu, sobretot perquè és rocós i pot relliscar si està humit. Es segueix per la ruta, que no te pèrdua perquè es directa, sense cruïlles ni dreceres. Quan acaba el camí s’arriba  a una carretera, i des d’allà ja és va a la zona de l’estació del telefèric, tot i que abans et trobes amb un grup d’estàtues que representen els set deus de la fortuna.

Els set deus de la fortuna (七福神, Shichifukujin).

Takao és una muntanya més espiritual del que sembla. Els Set Déus de la Fortuna són figures molt populars al Japó, associades a la bona sort, la prosperitat i la longevitat. En realitat, provenen de tradicions diferents —budisme, taoisme, hinduisme i folklore japonès— que amb el temps es van fusionar dins de la cultura popular japonesa (tot i que només un d’ells, Ebisu, és japonès). És habitual veure’ls representats junts, especialment a temples i rutes de pelegrinatge.

Cada déu representa un aspecte diferent de la fortuna:

• Ebisu: patró dels pescadors i comerciants, relacionat amb la prosperitat.
• Daikokuten: déu de la riquesa i l’abundància.
• Bishamonten: protector i déu de la guerra.
• Benzaiten: deessa de la música, l’art i el coneixement.
• Fukurokuju: associat a la saviesa i la longevitat.
• Jurōjin: també vinculat a la llarga vida i la salut.
• Hotei: el més fàcil de reconèixer, amb el seu somriure i la gran panxa; simbolitza felicitat i bona fortuna.

Darrere dels Shichifukujin hi ha diverses estàtues de Jizō (地蔵), una de les figures budistes més populars al Japó. Els Jizō són protectors dels viatgers, dels nens i de les ànimes dels difunts. Per això és molt habitual trobar-los al costat de camins de muntanya, carreteres o cementiris.

Molts porten pitets i gorres vermelles, col·locades per famílies o visitants com a ofrena i símbol de protecció. Aquesta combinació de pedra coberta de molsa, roba vermella i bosc humit crea una atmosfera molt característica dels camins espirituals japonesos.

Amb el pas del temps i la humitat del bosc, algunes figures tenen un aspecte gairebé fantasmal, molt diferent de les representacions més polides que es veuen als temples urbans. A primera vista, sembla un escenari de pel·lícula de terror (és el que vaig pensar el primer cop que vaig veure aquestes estàtues, en una altre muntanya. Semblava un temple d’una secta d’assassins).

Tot seguit, una interpretació de la foto de dalt feta per intel·ligència artificial, identificant qui és qui (concretament, ChatGPT, que és el meu assistent en tot el que fa referència al blog).

Arribada a Takaosanguchi i final del trajecte

Poc després de les estàtues dels Set Déus de la Fortuna, s’arriba al final de la ruta #6 (i també de la Inariyama), que està al costat de l’estació del telefèric. Aquesta zona es diu Momiji Square (もみじ広場), i hi podeu trobar diverses botigues de records. En una d’elles, Shiki-no-Sakura (四季の桜), es poden trobar uns gelats molt bons de vainilla, xocolata o barreja dels dos. Un bon premi després d’una excursió tan llarga.

Una altra parada típica és l’onsen que hi ha just al costat de l’estació, que de fet pertany a Keio, la línia de tren que connecta Takaosanguchi amb Shinjuku. Recordo que el primer cop que hi vaig anar, al juliol del 2019, hi havia poca gent i costava ¥800 (era relativament nou). Darrerament està bastant massificat, sobretot els caps de setmana, i ja costa ¥1400. A part de l’onsen, hi ha un restaurant, una zona de massatges i una habitació per fer una becaina.

Es vagi o no a l’onsen, l’excursió acaba a l’estació de Takaosanguchi. Si s’agafa el telefèric a Takao, la distància és d’uns 18 km. Si es fa d’estació a estació (de Fujino a Takaosanguchi), són aproximadament 20 km, que poden ser uns 22 km si no s’esquiva Kagenobu.

---

❄️ Jinba a Takao amb neu

La travessa de Jinba a Takao l’he fet en totes les estacions. Potser la més interessant va ser quan gairebé tot el camí estava nevat. Normalment no cau neu a una cota tan baixa, per sota dels 1000 metres, però això depèn de com de fred sigui l’hivern. Almenys tres vegades l’he fet amb neu.

N’hi ha prou amb portar cadenes per millorar l’adherència, tot i que també es poden utilitzar grampons. El pitjor és si et cau un tros de neu dintre la jaqueta, com em va passar un parell de vegades.

L’activitat aquell hivern (febrer del 2022) va ser d’estació a estació. A causa de les circumstàncies, vam esquivar Kagenobu i el temps de descans va ser més curt, aproximadament una hora en total. Vam ser només dos: la nostra amiga Sachi i jo mateix.

La neu no va començar a aparèixer fins a meitat de camí cap a Jinba, i a partir d’allà ja cobria gairebé tot el trajecte, fins al final de la ruta #6. Altres vegades només n’hi havia a partir de Jinba, amb poca profunditat. Això depèn molt de cada temporada.

---

🌸 Primavera i sakura

Si la travessa de Jinba a Takao es fa a la primavera, és un bon moment per veure florir els cirerers, el que al Japó es coneix com a sakura (桜). Sobretot al principi del trajecte, quan encara no s’ha arribat al bosc, a la zona on comença el camí asfaltat de les ziga-zagues; i també just abans d’arribar a Takao.

Aquest període sol durar unes dues o tres setmanes, entre finals de març i principis d’abril.

---

🍁 Colors de tardor

Un altre moment destacat és la tardor, amb els colors rogencs i groguencs del bosc. La travessa de Jinba a Takao també és una molt bona opció per veure les fulles tardorenques, especialment entre finals de novembre i principis de desembre.