Kuju (九重山): una de les millors muntanyes de Kyushu

Després de les dues experiències a Kyushu a finals de 2020 i 2021, vam decidir tornar-hi al març de 2022, per fer les tres muntanyes de la zona de Kumamoto: Aso (阿蘇山), Kuju (九重山) i Sobo (祖母山). Però aquest cop no vam tenir gaire sort amb el temps, ja que va ploure bastant (de fet, no vam poder fer Aso). Kuju és un grup de muntanyes, sent-ne el pic principal la muntanya del mateix nom, de 1787 m.

L’excursió de març del 2022 va ser una de les més penoses que he fet al Japó, si no la que més, sobretot degut al temps: fred, vent, camins enfangats, sense vistes…

Dades tècniques de l’ascens a Kuju

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟢 Baixa
Duració estimada	4h36m
Duració real	5h24m
Distància	9km
Guany d’elevació	461m
Guany acumulat	638m
Pèrdua acumulada	637m
Alçada	1791m
Inici	Makinoto Pass Trailhead (牧ノ戸峠登山口)
Final	Makinoto Pass Trailhead (牧ノ戸峠登山口)

La ruta model a YAMAP: https://yamap.com/model-courses/217

Les estadístiques de l’activitat:

Accés i inici de l’excursió

Ens vam quedar a un hotel de la zona de Kumamoto, i des d’allà vam anar en cotxe fins al pas de Makinoto, on hi ha el punt d’inici de Kuju. S’hi ha d’arribar aviat perquè l’aparcament no és gaire gran. També hi ha serveis, màquines expenedores i un local on es poden comprar records, menjar i begudes, tot i que estava tancat quan vam arribar-hi, cap a les 6 del matí.

L’excursió no és gaire difícil, de fet és una de les més fàcils de les 100 muntanyes, però el temps no va acompanyar. No plovia, però havia estat plovent els dies anteriors, per tant tot estava humit i enfangat, i ennuvolat; no vam poder gaudir gaire de les vistes. Comença molt gradualment, per un camí de pedra, i segueix així fins que s’arriba a un primer cim, anomenat Kutsukakeyama (沓掛山), on el terreny ja és més muntanyenc i s’han d’utilitzar les mans, però no es pot considerar un lloc tècnic.

La gebrada i arribada al plateau

A partir d’aquí segueix una ascensió gradual fins que s’arriba a una mena de plateau on el camí és gairebé pla. Aquesta secció seria bastant agradable si no fos perquè tot el camí estava molt enfangat, i pel vent que feia, que arrossegava l’aigua acumulada sobre la vegetació coberta de gebre.

Malgrat el mal temps, hi va haver alguna ocasió en què els núvols s’obrien i deixaven veure algunes vistes de la zona. Des d’aquest camí es pot veure el mont Kuju just davant teu, però no vam tenir aquesta sort.

Descans i arribada al cim, i descens

Després d’aquest camí tan gradual, s’arriba a una zona rocosa, que és una mica més difícil de caminar, i es descendeix a una mena de cràter on hi ha un refugi d’emergència, on vam parar una estona per menjar quelcom, descansar i escalfar-nos, ja que el vent i el clima en general eren freds.

A partir d’aquí, es comença la part final de l’ascens a Kuju, per un camí típic de muntanyes volcàniques, molt rocós, i degut al vent, molt desagradable de caminar. Però finalment vam arribar al cim, i ràpidament vam començar el descens, ja que no vam poder gaudir de les vistes degut al mal temps.

Al arribar al punt d’inici, el local ja estava obert i vam poder descansar una estona, i sobretot, escalfar-nos al costat d’una estufa que tenien allà. Vam decidir que havíem de tornar a aquesta muntanya a la tardor, per gaudir dels colors típics de l’època.

La revenja al mont Kuju

La revenja de Kuju va arribar a l’octubre de 2024, en un altre viatge a Kyushu, principalment per fer el mont Aso. Aquest cop hi havia molta més gent intentant pujar a Kuju comparat amb aquell març de 2022, i vam haver d’aparcar a la carretera perquè el pàrquing estava ple.

El temps, de fet, tampoc no acompanyava gaire: pluja lleugera i núvols. Tot i això, vam decidir continuar endavant perquè la predicció anunciava bon temps. Jo, sincerament, volia tornar al ryokan, però la Hanako estava molt decidida a fer l’excursió, així que vaig callar i tirar endavant.

El temps, efectivament, va millorar: la pluja es va acabar, els núvols van desaparèixer i va quedar un cel clar amb grans vistes. Vam seguir l’ascens gradual fins al plateau, que oferia les primeres panoràmiques de la zona, entre elles el mateix mont Kuju al fons.

Desviament al mont Hoshioyama

Com que el dia havia millorat, vam decidir agafar un desviament per pujar a un dels pics de la zona, anomenat Hoshioyama (星生山). El camí acaba a la zona del cràter i el refugi 久住分かれ避難小屋, que és on hauríem acabat arribant igualment.

L’ascens no és gaire llarg, però es passa per una zona de vegetació molt frondosa i una mica tècnica, tot i que no especialment difícil. El pic és més rocós, però ofereix molt bones vistes del grup de muntanyes de Kuju.

Ascens final i arribada al cim de Kuju

Un cop arribats al cràter, a diferència del primer cop, vam poder veure clarament la muntanya que anàvem a pujar. Com he comentat abans, hi havia molta més gent que el 2022, sobretot grups grans que es feien una mica molestos quan els havies d’avançar de camí al cim.

Un cop arribats al cim, vam buscar un lloc per parar a menjar quelcom i gaudir de les vistes de la planícia d’Oita i Aso, amb un mar de núvols just a l’alçada de Kuju. Aquest cop ens vam poder fer una foto sense presses i amb unes vistes espectaculars.

Descens i caminada pel plateau

Després d’una bona estona gaudint del paisatge, vam decidir començar el descens, aquest cop pel camí gairebé pla després del cràter, i així aprofitar els colors tardorencs que oferia la muntanya. La formació rocosa que queda al costat del cràter s’ha de passar si es fa el desviament cap a Hoshioyama.

El plateau va ser molt més agradable de caminar que aquell març del 2022, quan estava tot enfangat, feia vent i bastant fred, i malgrat no ploure, acabaves completament moll. En aquesta ocasió vam parar constantment per fer fotos i gaudir del camí en un dia esplèndid.

La part final va ser el descens al pas de Makinoto, que unes hores abans encara estava mig cobert per núvols, però que ara ja havia quedat completament descobert i oferia una combinació espectacular de colors tardorencs i verds intensos.