Mitake (御岳山) i Hinode (日の出山)

Mitake i Hinode són dues muntanyes de la zona d’Okutama, a l’oest de Tòquio, que es poden combinar en una excursió assequible i molt variada, amb boscos, santuaris i bones vistes de les muntanyes de la regió.

L’excursió a Hinode, i a vegades a Mitake, és una que també he fet moltes vegades. És relativament senzilla i fàcil d’accedir, ja sigui en una direcció o en l’altra. El trajecte típic és començar a l’estació de Kori i acabar a l’estació de Hinatawada.

Dades tècniques de l’excursió a Hinode

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟢 Baixa
🥵 Exigència física	🟠 Mitjana
Duració estimada	6h58m
Duració real	6h19m
Distància	13.9km
Guany d’elevació	600m
Guany acumulat	1162m
Pèrdua acumulada	1234m
Alçada	885m
Inici	Kori (古里駅)
Final	Hinatawada (日向和田駅)

---

La ruta model a YAMAP: https://yamap.com/model-courses/34022

---

Arribada a Kori i inici del camí a Mitake

Normalment s’arriba a Kori cap a les 9 del matí, sortint de l’estació de Tòquio a les 6.34 i arribant a Kori a les 8.52. S’ha de canviar de tren a l’estació d’Ome, normalment només passant a l’altra banda de l’andana. El trajecte dura 2 hores i 18 minuts i costa 1.230 iens.

L’estació de Kori té lavabos, que s’omplen ràpid perquè el tren va ple d’excursionistes. També hi ha màquines expenedores i, quan se surt de l’estació, a l’altra banda de la carretera, hi ha un Seven Eleven, per si algú no porta menjar i begudes de casa. Des del Seven Eleven s’ha de seguir per la carretera uns 10 minuts fins a arribar al punt d’inici, que no és fàcil d’identificar si és el primer cop que hi vas. De fet, hi ha un desviament que és fàcil confondre amb el camí correcte, però està ben indicat que no és per allà.

Quan s’arriba al lloc indicat, s’ha de girar a la dreta i pujar una mica per un camí asfaltat fins que es veu un senyal que indica el punt d’inici del camí cap al mont Mitake. Es puja una mica més fins a arribar a una tanca amb una porta, que s’ha de tornar a deixar tancada per evitar que surtin els animals del bosc.

Ascens a Otsukayama

El camí és boscós i gradual, amb unes quantes ziga-zagues. No és especialment complicat, però cal tenir un mínim de forma física. Poc després de començar hi ha un arbre caigut que sembla que ja s’hi quedarà: fins i tot hi han fet unes petites escales per facilitar-ne el pas.

El camí té moltes arrels dels arbres del voltant, però és fàcil de caminar. En aquesta zona hi ha una gran concentració d’arbres molt alts que tapen el sol, de manera que aquesta part del bosc és relativament fresca o, com a mínim, no et cau el sol a plom.

Se segueix fins a arribar a una carretera abandonada, un bon lloc per fer una pausa i reagrupar-se. Aquí sí que hi cau el sol i no és fàcil trobar ombra; a vegades cal pujar una mica per la carretera per trobar-ne.

Al cap de poc s’arriba a una cruïlla i una petita carena que, a la dreta, té un cim anomenat Tansaburo (丹三郎山), però que és inaccessible. Normalment hi ha un senyal que ho indica. L’accés a la cruïlla no és del tot evident des del camí. Cal parar atenció a les marques de color rosa que hi ha als arbres.

A partir d’aquí, el camí comença a ser una mica més costerut i s’hi poden trobar bolets de formes curioses —el de la foto el vam veure al mes d’agost.

Finalment, s’arriba a una cruïlla a la base del mont Otsukayama (大塚山). El camí de la dreta porta a un cim anomenat Hiroyama (広沢山) i de tornada a l’estació de Kori. El camí del mig i el de l’esquerra porten tots dos cap al mont Mitake. La diferència és que, pel camí del mig, s’arriba al cim d’Otsukayama després d’una pujada curta i costeruda, mentre que el camí de l’esquerra esquiva el cim i és gairebé pla.

Les millors vistes dels colors tardorencs

Sigui quin sigui el camí que s’agafi, s’arriba a una clariana situada a prop de l’estació del telefèric de Mitake, però no gaire transitada, principalment freqüentada per excursionistes. Aquest és un dels millors punts prop de Tòquio per apreciar els colors de la tardor: són realment espectaculars.

També hi ha una taula amb bancs per fer una altra pausa, si es prefereix. Des d’allà s’arriba a Mitake en uns 10 minuts. Si el camí des de Kori no està gaire transitat, a Mitake passa tot el contrari, ja que s’hi pot arribar amb telefèric.

---

El poble de Mitake

Mitake és un petit poble de muntanya situat al mont del mateix nom, a Okutama. Tot i la seva proximitat a Tòquio, conserva un ambient tranquil i és un dels principals punts de partida per fer excursions per la zona, amb allotjaments, restaurants i petits comerços orientats als excursionistes i pelegrins.

Pujada al santuari Musashi Mitake

El santuari Musashi Mitake és el centre espiritual del mont Mitake des de fa prop de dos mil anys. Històricament, va ser un important lloc de pelegrinatge i de pràctica del Shugendō, la tradició ascètica de muntanya. Un dels seus trets més característics és el culte a Ōkuchi Magami, el llop diví protector de la muntanya, motiu pel qual és habitual veure estàtues de llops i excursionistes que hi pugen amb els seus gossos per rebre’n la benedicció. Encara avui, el petit nucli que envolta el santuari conserva l’atmosfera dels antics pobles de pelegrins.

Primer s’ha d’arribar a una porta torii molt gran, que marca l’entrada al recinte del santuari. Els camins per arribar-hi són bastant costeruts, però no gaire llargs. A partir de la porta comença una successió d’escales, amb bancs aquí i allà per si es vol fer una pausa.

A mig camí hi ha un desviament cap al mont Odake, un altre dels cims importants d’Okutama, i cap a un indret anomenat Rock Garden (ロックガーデン), una de les zones més conegudes del mont Mitake. Es tracta d’un sender que segueix un petit rierol a través d’un bosc molt frondós, entre grans blocs de roca coberts de molsa, petits ponts i cascades. Malgrat el nom, no és una zona d’escalada ni especialment tècnica; és un recorregut tranquil i molt agradable, especialment bonic per l’ambient humit i la vegetació.

Des d’aquest punt es pot continuar per les escales o per un camí asfaltat que queda a la dreta; tots dos porten al santuari. Els últims graons abans d’arribar-hi són molt costeruts. Just sota el santuari es troba el pavelló del tresor, davant del qual hi ha una estàtua eqüestre de Hatakeyama Shigetada (1164–1205), un important samurai dels inicis del shogunat de Kamakura. Segons la tradició, Shigetada va oferir la seva armadura al santuari l’any 1191. Aquesta encara es conserva al seu interior i està considerada Tresor Nacional del Japó.

El santuari Musashi Mitake

Al santuari també hi ha els tradicionals ema (絵馬), petites tauletes de fusta on els visitants escriuen els seus desitjos o pregàries i que després pengen com a ofrena. A Mitake, molts estan decorats amb gossos, a causa de l’especial vinculació del santuari amb Ōkuchi Magami, el llop diví protector de la muntanya i, per extensió, dels gossos domèstics.

També destaquen les dues estàtues de criatures canines que guarden el santuari

El recinte té diversos edificis, tot i que n’hi ha un de principal, més gran que els altres.

Mitake no deixa de ser una muntanya, i el seu cim es troba just darrere del santuari, marcat per una petita porta torii. No tothom hi arriba, la veritat; molta gent es queda davant de l’edifici principal.

Des d’aquest punt es pot veure la silueta punxeguda d’Okunoin (奥の院峰), de 1077 metres. No és només un cim secundari: forma part del paisatge sagrat de Mitake i al seu cim es troba Oguna-sha (男具那社), un petit santuari dedicat a Yamato Takeru, el príncep guerrer semi llegendari vinculat als orígens del culte als llops de Mitake. Segons la tradició, durant la seva expedició per l’est del Japó, Yamato Takeru es va perdre en aquestes muntanyes i va ser guiat per uns llops, que des d’aleshores serien considerats protectors de la zona.

Descens des de Mitake

El descens es fa pel mateix camí, i aquí es pot decidir si es torna cap a l’estació de Mitake o si es continua cap a Hinode. Més d’un cop hem fet només Mitake, a vegades perquè era estiu i la calor i la humitat ens havien deixat baldats, o simplement perquè volíem fer una excursió senzilla des de Tòquio.

Si es decideix acabar l’excursió a Mitake, normalment es baixa amb el telefèric. El camí està ben senyalitzat i, de fet, s’ha de tornar al punt per on hem arribat si venim des de Kori, però aquest cop agafant el desviament cap a l’estació. També es pot baixar a peu, si es vol. Una vegada ho vam fer i el camí està bé, però no és especialment interessant.

Des del camí cap al telefèric també es poden veure els Momiji, amb els seus colors rogencs, si es fa l’excursió a la tardor.

El camí és pla i porta a una zona molt ampla, amb un mirador des d’on es pot observar la plana de Kantō i el mont Hinode. També hi ha un local on venen melon pan. Hi ha lavabos, diverses màquines expenedores i una botiga de records al costat de l’estació. Un cop s’arriba a l’estació inferior del telefèric, s’ha de caminar una mica fins a la parada del bus que porta a l’estació de Mitake, des d’on s’agafa el tren per tornar a Tòquio. També s’hi pot arribar en cotxe, tot i que l’aparcament no sembla gaire gran.

---

El mont Hinode

La pujada al cim de Mitake és curta però molt costeruda, tot i que es pot esquivar i continuar directament cap a Hinode, que és el que normalment hem fet quan recorrem aquesta ruta.

De Mitake a Hinode es triga menys d’una hora, primer per un camí gradual i després per una pujada que no és gaire costeruda. Hinode és un cim bastant ample i sol estar molt ple de gent; a vegades és difícil trobar lloc per asseure’s i fer una pausa. Des d’allà es pot apreciar Mitake, amb les seves cases i edificis. També es pot veure el mont Odake, que és l’altra opció que es pot agafar des de Mitake.

El descens de Hinode

El descens de Hinode és la part més costeruda de l’excursió, però dura menys de 20 minuts. Després, el camí es torna molt gradual i fàcil de caminar. Hi ha alguns pics secundaris, però es poden esquivar.

Hi ha un punt on les vistes s’obren de bat a bat i es poden apreciar les muntanyes del voltant, així com una carretera abandonada just a sota del camí. També hi ha unes torres elèctriques que trenquen una mica el paisatge.

El camí continua gradualment fins a arribar a un petit santuari anomenat Kotohira Shrine (琴平神社). A partir d’aquí, el camí ja baixa de manera més pronunciada fins a arribar al punt d’inici, que és un petit nucli habitat des d’on es continua cap al parc Umeno (吉野梅郷 梅の公園), molt popular per veure la floració de les pruneres japoneses (ume) a finals d’hivern i principis de primavera.

Des d’allà es camina uns 20-25 minuts fins a l’estació de Hinatawada, des d’on tornarem a Tòquio, via Ome.

---

La ruta en sentit contrari

Des de Hinatawada també es pot fer l’excursió en sentit contrari i, de fet, l’he feta unes quantes vegades així, especialment quan necessitava fer activitats que fossin bàsicament d’ascens, amb la possibilitat de fer el descens amb telefèric o telecadira.

Fent l’excursió en aquesta direcció s’aprecien més els boscos del voltant, sobretot perquè sembla una zona on es fa explotació forestal de manera regular. No és una cosa que hagi vist tan clarament en gaires muntanyes japoneses.

---

Curiositats del camí

Al principi del camí des de l’estació de Kori es poden trobar els típics mujin hanbaijo (無人販売所), petits punts de venda sense venedor molt habituals al Japó rural. Normalment s’hi venen fruites i verdures cultivades pels mateixos veïns: agafes el que vols i deixes els diners en una capsa. En aquest cas, una bossa de tomàquets acabats de collir costava només 100 iens. Una mica abans n’hi havia un altre on venien nabius acabats de collir.

Una altra curiositat de Mitake és aquesta cabra, que viu en una de les cases del poble i que m’he trobat pràcticament cada vegada que hi he passat. Ja s’ha convertit en una mena de punt de referència personal de les excursions per la zona.