31 Hōō (鳳凰山), l’obelisc de granit dels Alps del Sud

Aquest cop em vaig apuntar a una excursió organitzada per Kanto Adventures, guiada per un guia de muntanya certificat i amb molta experiència (un estatunidenc establert al Japó). Ja havia tingut una experiència prèvia amb aquesta empresa, però d’escalada en roca; Hoo va ser la primera excursió de muntanya que vaig fer amb ells (després n’he fet unes quantes més).

Fins aquell moment, Kitadake havia estat la muntanya més difícil que havia pujat. Però Hōō-san (o Hoo) li va prendre el primer lloc (ho sento, Kitadake 😋). No és la més alta ni la més llarga dels Minami Alps, però la combinació de pendent, trams tècnics i desnivell la converteixen en una de les més exigents que he fet.

Hōō-san és un conjunt de tres cims: Jizōdake (地蔵岳, 2.764 m), Kannondake (観音岳, 2.840 m) i Yakushidake (薬師岳, 2.780 m). Per aquest motiu també es coneix com a Hoo Sanzan (鳳凰三山).

Dades tècniques de l’excursió a Hoo

---

🧗‍♂️Dificultat tècnica	🟠 Mitjana
🥵 Exigència física	🟠 Alta
Duració estimada	12h51m (en dos dies)
Duració real	4h / 6h (sense descansos)
Distància	18.2km
Guany d’elevació	1744m
Guany acumulat	2210m
Pèrdua acumulada	2292m
Alçada	2840m
Inici	Aoki Hot Spring(青木鉱泉)
Final	Aoki Hot Spring(青木鉱泉)

---

No he trobat una ruta model a YAMAP. Les dades de l’activitat:

---

Kanto Adventures i arribada al punt d’inici

Les excursions amb Kanto Adventures normalment comencen molt aviat. Si no recordo malament, el punt de trobada era a l’estació de Fuchū, de la línia Keio (altres vegades és a l’estació d’Ikebukuro), cap a les sis o dos quarts de set del matí.

L’organitzador et recull amb una furgoneta de nou places, que acostuma a ser també el nombre de participants. No recordo tothom qui hi va venir, però ja coneixia un dels excursionistes (un noi de les Filipines), i aquell dia també vaig conèixer un noi de Colòmbia i una noia francesa, amb qui més endavant faria diverses excursions més.

Es triga unes dues hores en cotxe fins al punt d’inici, situat a Aoki Kōsen (青木鉱泉), on hi ha un aparcament prou gran. El lloc és un ryokan que sembla força antic i disposa d’un onsen, del qual parlaré més endavant.

Un ascens dur entre cascades

L’ascens és físicament molt exigent i inclou diversos trams tècnics on cal utilitzar les mans. En alguns punts hi ha cordes o cadenes que ajuden a superar els passos més complicats. La veritat és que no recordo gaire d’aquell primer dia, només que és una pujada molt dura i que es passa per diverses cascades força espectaculars. A part d’això, no hi havia gaires vistes, i el dia estava bastant ennuvolat.

Jizodake i el seu obelisc

Vam passar la nit al Phoenix Hut, un refugi senzill però amb bon menjar. L’aigua és gratuïta, cosa que sempre s’agraeix en una travessa d’aquestes característiques. Era a principis de juliol i la humitat ja era considerable; de fet, vaig acabar-me tota l’aigua només durant la pujada.

Ens vam llevar molt aviat, a les 3:45 del matí, i vam reprendre la marxa a les 4:15. L’ascens des del refugi fins al primer dels tres cims de Hoo-san, Jizōdake, és extremadament costerut. El terreny és sorrenc i poc compacte, fet que el converteix en un dels trams més exigents de tota l’excursió. També vam tenir la sort de gaudir d’una preciosa sortida de sol, malgrat la pluja lleugera que anava caient.

El cim de Jizōdake està presidit per desenes de petites estàtues de Jizō Bosatsu, protector dels viatgers i dels pelegrins. Moltes han estat col·locades pels mateixos excursionistes al llarg dels anys, convertint aquest indret en un dels més singulars de tota la serralada de Hoo.

Al costat del cim s’aixeca l’Obelisc (オベリスク), una espectacular agulla de granit d’uns vint metres d’alçada que s’ha convertit en el símbol de Hōō (recorda una mica a Montserrat). Alguns escaladors encara en coronen el capdamunt, però la majoria d’excursionistes es conforma a contemplar-la des de la base. I és visible des de Kitadake, recordo haver reconegut la forma quan vam fer el segon pic més alt de Japó (que es pot veure al fons a la foto dels Jizos).

La carena de Hoo Sanzan

A partir d’aquí, el camí continua per la carena i recorre els altres dos cims principals. Hi ha diverses pujades i baixades, però després de l’esforç inicial no resulten especialment dures.

El cim de Kannondake, a diferència del de Jizōdake, té un veritable indicador de cim i unes àmplies plataformes rocoses que tornen a oferir unes vistes magnífiques dels Alps del Sud (Minami Alps). Des d’aquí també es pot apreciar molt bé la característica formació rocosa de Jizōdake (l’obelisc).

Després es continua fins al tercer cim, Yakushidake, des d’on un desviament d’uns deu minuts porta a un refugi proper on es pot prendre un cafè o menjar alguna cosa.

Alguns companys van baixar fins al refugi per prendre un cafè; d’altres ens vam quedar esperant-los al cim (jo no prenc cafè ni begudes calentes, llevat que m’estigui morint de fred).

Des de la carena de Hōō també es pot contemplar el mont Fuji, que, malgrat el dia ennuvolat, es distingia perfectament.

Descens i «atracament» al onsen

Quan la gent va tornar de fer el café, vam iniciar el descens, que és tan costerut com la pujada. Hi ha un parell de trams més suaus i, des d’un d’ells, és possible seguir una pista forestal molt més amable amb els genolls. Tot i no estar asfaltada, el pendent és molt més moderat i només allarga el recorregut uns vint minuts respecte al sender oficial.

Al final de l’excursió, al costat mateix de l’aparcament, hi ha un petit onsen. És molt senzill, no té dutxes, i l’entrada costa 1.000 iens. Personalment, em va semblar força car tenint en compte les instal·lacions que ofereix.

Hoo és una excursió espectacular, amb paisatges impressionants, diverses cascades al llarg de l’ascens i unes vistes que costa descriure amb paraules. Ara bé, també és una de les excursions més exigents que he fet al Japó: la pujada és duríssima i, en molts trams, força tècnica. Una autèntica prova per als quàdriceps i els bessons.